Hi ha decisions que poden semblar estratègiques, però que, mirades de prop, només alimenten el sistema que es vol combatre. Una d’aquestes és la temptació que alguns militants d’Aliança Catalana tenen en relació amb presentar-se al Congrés dels Diputats espanyol. Sota una falsa promesa de visibilitat i incidència política, s’amaga una trampa estructural: perpetuar la dependència de Catalunya envers Espanya.
Madrid no és la solució: és el problema
Presentar-se al Congrés dels Diputats suposa reconèixer, per acció o omissió, la legitimitat d’un estat que ens oprimeix. La sobirania catalana no pot construir-se demanant la paraula a Madrid. La història ho ha demostrat amb escreix: cap avenç significatiu en clau nacional ha vingut d’una majoria catalana a les Corts espanyoles.
Ni amb ERC, ni amb CiU, ni amb la CUP. Tots els intents han acabat amb humiliacions, retallades i inacció. Repetirem l’error amb una versió més combativa, però en el mateix escenari de submissió?
El sistema d’assimilació
Els estats-nació, segons la ciència política, es protegeixen a través del que s’anomena “sistema d’assimilació institucional”. És a dir, absorbeixen els elements dissidents donant-los espais simbòlics o controlats perquè canalitzin el descontentament sense trencar l’ordre establert.
Això és el que li passaria a Aliança si entra al Congrés: seria la veu incòmoda que Espanya tolera per aparentar pluralitat. Com una vàlvula d’escapament que impedeix l’explosió real.
La dilució de l’ànima
Però no tot és estratègia. També hi ha emoció. Aliança Catalana ha connectat amb una part del poble català que se sent traït, invisible i en perill. Entrar al Congrés espanyol seria trair aquesta emoció. Com pot un partit que denuncia el colonialisme institucional acceptar jugar a la capital del colonitzador? Com pot un projecte que vol una Catalunya forta i lliure convertir-se en un figurant més dins d’una òpera bufa espanyola?
El precedent de la “via irlandesa”: un miratge perillós
S’ha parlat de la “via irlandesa”: presentar-se i deixar l’escó buit. Però això només funciona si tens al darrere una estructura nacional paral·lela, com l’IRA o una població mobilitzada disposada a la confrontació. A Catalunya, això encara no existeix. Fer-ho ara seria ridícul o, pitjor, contraproduent. L’Estat espanyol no necessita més símbols buits, sinó menys catalans col·laborant —ni que sigui per absència— en la seva maquinària.
El creixement d’Aliança no s’ha produït per jugar el joc espanyol, sinó per trencar-lo. Per parlar clar, per dir el que ningú s’atrevia, per mirar als ulls l’enemic i dir-li que no. Aquesta força es diluiria en una butaca del Congrés, en una roda de premsa a Madrid, en una intervenció entre diputats que no escolten ni volen escoltar.
La resistència, avui, demana fortificar el front català: municipis, Generalitat, Parlament, i sobretot, el carrer. La batalla és aquí. I es guanyarà des de Ripoll, Girona, Manresa, Vic o Figueres. No des de Chamberí ni des de la Carrera de San Jerónimo.
Per tot això, no: Aliança no ha d’anar al Congrés. Ni ara, ni mai.