Els atacs mediàtics contra Sílvia Orriols i Aliança Catalana no són cap novetat. Però aquesta setmana, l’ofensiva ha arribat a un nou nivell d’absurd i mala fe. Diversos mitjans han acusat el partit de “prendre com a referència un règim racista africà”, en al·lusió a la República de Rodesia, com si Aliança Catalana volgués importar l’apartheid al cor de Catalunya. Res més lluny de la realitat.
Aquestes acusacions, a més de ser falses, responen a una estratègia molt clara: associar el sobiranisme identitari amb conceptes tòxics com el racisme, per desacreditar-lo davant d’una opinió pública ja saturada de consignes buides i polítiques bonistes que ens han dut al límit. Però el que s’ha dit sobre Rodesia no és un elogi a la segregació, sinó una anàlisi geopolítica d’un precedent històric.
Rhodèsia com a cas d’estudi, no com a model moral
El que ha fet Jordi Aragonès —i que qualsevol lector honest pot entendre si llegeix l’article original publicat a L’Esperit— és fer servir el cas de Rodesia com a exemple pràctic per estudiar com un nou estat sense reconeixement internacional pot afrontar les sancions, l’aïllament i les barreres diplomàtiques. Parlem de logística, no de valors.
Dir que això equival a defensar el racisme és tan absurd com dir que estudiar la Segona Guerra Mundial et converteix en nazi. Utilitzar un precedent històric no implica defensar totes les seves decisions polítiques. De fet, Aragonès ho deixa ben clar: el que interessa de Rhodèsia són les eines de supervivència estatal en un entorn hostil, no pas la seva ideologia.
Hipocresia dels que callen davant les dictadures
És curiós com els mateixos que s’esgarrifen per una menció tècnica a Rhodèsia són els que callen quan es blanquegen dictadures com la cubana, la veneçolana o fins i tot la xinesa. Hem vist partits catalans abraçar la causa de règims comunistes que han empresonat dissidents, reprimit manifestacions i aplicat censura sistemàtica. On és l’escàndol en aquests casos?
Però quan Aliança Catalana defensa una Catalunya sobirana, que controli la immigració, que no depengui de Madrid i que plantegi escenaris realistes de resistència davant d’un Estat hostil, aleshores sí que s'encenen totes les alarmes mediàtiques. Per què? Perquè la proposta d’Orriols trenca amb la falsa hegemonia moral de l’esquerra i el processisme.
Una Catalunya lliure no serà multicultural ni feble
Aliança Catalana no vol una Catalunya multicolor sotmesa al dogma del multiculturalisme que ja ha fracassat a Europa. Vol una nació catalana forta, cohesionada i amb capacitat per protegir els seus ciutadans, la seva llengua i el seu model social. I per aconseguir això, cal pensar en escenaris difícils. Per això es parla d’Andorra, de ports estratègics, de com gestionar la nacionalitat catalana... no per excloure ningú arbitràriament, sinó per evitar que una Catalunya independent sigui un territori sense control.
I és que una cosa ha quedat clara: la repressió espanyola no s’aturarà amb la independència, sinó que s’intensificarà. Per tant, preparar-se per resistir pressions diplomàtiques, comercials i financeres no és una actitud racista, sinó de sentit comú. I en aquest punt, el cas de Rhodèsia, igual que el d’Eslovènia, Kosovo o Israel, pot oferir lliçons útils, sense necessitat d’idealitzar-ne cap.
Sílvia Orriols, la veu incòmoda que posa noms i solucions
La raó per la qual es difamen tant les propostes d’Aliança Catalana és perquè són les úniques que es prenen seriosament la independència. Mentre ERC i Junts fan teatre i es barallen per les engrunes autonòmiques, Sílvia Orriols parla clar: de control fronterer, de nacionalitat, de sobirania energètica, de seguretat i de dignitat nacional.
I això molesta. Molesta als que volen una Catalunya venuda al globalisme, sotmesa a Espanya, governada per subsidis i anestesiada pel wokisme. Però també desperta una esperança nova entre catalans que estaven farts del “llirisme” i de les cessions permanents.
Per això, cal dir-ho clar i català: Aliança Catalana no defensa cap règim racista. El que defensa és una Catalunya lliure, forta i preparada. I això, per alguns, és el veritable pecat.