El veto de l’ANC i Òmnium a Aliança Catalana en la manifestació de la Diada és una mostra de sectarisme polític i, alhora, un retrat fidel del naufragi moral del processisme. Un naufragi que fa aigües per tot arreu, mentre el vaixell trontolla i la tripulació es dedica a expulsar aquells que encara creuen que la independència no és una excusa, sinó una urgència.
Sílvia Orriols ha estat clara, contundent i valenta. “Els únics independentistes que hi ha al Parlament i no som benvinguts?”. Doncs sí, justament. El problema d’Aliança Catalana és que diu les coses pel seu nom, que assenyala culpables i que no vol pactar engrunes amb qui ens aixafa.
Per això molesta. I com que no poden guanyar-la en les urnes ni en el debat, l’intenten fer callar amb exclusions vergonyoses com aquesta. Quin trist reflex, Lluís Llach. Quina decepció, Òmnium.
La Diada segrestada
La Diada havia estat, durant dècades, l’acte de retrobament del poble català. De tot el poble català. Però ara, l’ANC ha decidit que només poden participar els qui ballen al ritme del multiculturalisme acrític. Els mateixos que han tolerat la islamització dels barris, el silenci davant els matrimonis forçats, la submissió de la dona imposada pel vel i el creixement d’una cultura paral·lela incompatible amb la nostra.
Però no només això. Ara resulta que el partit que defensa amb més claredat la llengua catalana, que s’enfronta al colonialisme demogràfic i que denuncia la submissió institucional a Espanya… no és prou “democràtic” per anar a la Diada? Però què ens prenen, per beneits?
Drets humans o hipocresia processista?
El gran cinisme d’aquesta història és que l’ANC i Òmnium invoquen els “drets humans” per expulsar Orriols. Però com bé ha respost el secretari de comunicació d’Aliança, Lluís Areny: “I encara pretenen donar lliçons mentre toleren burques, matrimonis forçats i submissió femenina?”.
Tota la raó. L’article 1 de la Declaració Universal diu que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”. Doncs justament això defensa Aliança. Ni més ni menys. La realitat és que cap polític, cap, defensa avui la dignitat de la dona catalana amb més claredat, coratge i coherència que Sílvia Orriols. I això fa nosa.
Fa nosa als que s’han passat anys omplint-se la boca de feminisme de cartró-pedra, mentre miraven cap a una altra banda quan les dones quedaven relegades a l’espai privat sota doctrines religioses patriarcals.
L’independentisme oficial: una carcassa buida
L’ANC fa temps que ha deixat de ser el que era. Avui és una ombra d’allò que havia estat el 2012. Una estructura convertida en gestora de la impotència, més preocupada per controlar el relat que no pas per defensar la nació. Les seves mobilitzacions cada cop són més buides, més avorrides i menys connectades amb la realitat dels carrers.
I a sobre, ara expulsen a qui realment representa la veu indignada del poble. Perquè sí, l’únic independentisme real és aquell que planta cara. Que diu prou a les imposicions de Madrid, però també a la substitució cultural i a la rendició identitària. El que vol recuperar la sobirania, però també la seguretat, la llengua i la dignitat.
Una Diada sense Orriols és una Diada sense coratge
Aquest 11 de setembre, la Diada serà una farsa si Aliança no hi és. Perquè no hi haurà veu per als catalans que se senten abandonats, agredits o invisibilitzats. No hi haurà veu per als joves que no poden pagar un lloguer, ni per als pares que no poden portar els seus fills a una escola on el català sigui majoritari.
No hi haurà veu per als que han perdut la fe en el processisme, però no han perdut la fe en Catalunya. Per això, aquest article és un crit. Un crit contra la hipocresia de l’ANC i Òmnium. Un crit a favor de la llibertat d’expressió, del pluralisme, i d’una Catalunya sense complexos. Perquè sí, senyors del processisme: el futur ja no us pertany.
El futur es diu Orriols. I el poble ja ha començat a caminar.