El desplegament polític de Salvador Illa com a 155è president de la Generalitat, marcat per una sèrie de nomenaments colonials estratègics, és una ofensiva sense precedents per espanyolitzar i sotmetre les institucions catalanes en l'etapa autonòmica suposadament democràtica. L'Estat sap perfectament que després de l'octubre de 2017, res pot ser ni serà igual, i s'esforça, desesperat, per marcar terreny.
Aquesta deriva és més que una simple tendència continuista de la nefasta gestió col·laboracionista d'ERC i Junts; és una operació meticulosa d’instal·lació de valors espanyolistes durs a les estructures d'autogovern catalanes, subordinant-les a la direcció centralista de l’Estat espanyol. Salvador Illa, que va dir cínicament que el seu primer objectiu era governar per tothom, ha transformat la Generalitat en un engranatge desvergonyidament colonial. El seu tothom, és, evidentment, Espanya.
És essencial comprendre el perfil d’Illa per situar el seu projecte dins d’un context més ampli d’espanyolització i subordinació de les institucions catalanes. Com a exministre de Sanitat d’Espanya, Illa va gestionar la pandèmia amb una opacitat i una falta de transparència que van despertar crítiques substancials arreu de l’Estat. El seu pas pel ministeri va estar ple d’escàndols i decisions controvertides, especialment en matèria de contractació i distribució de recursos, un fet que ha deixat una empremta indeleble en la seva figura pública. De fet, la seva carrera política està rodejada d’escàndols de corrupció que, com un escapista professional, ha aconseguit esquivar sempre.
L'objectiu del PSOE a Catalunya
Com a líder del Partit Socialista Espanyol de Catalunya, Illa representa la sublimació dels interessos espanyols dins de l’arquitectura política catalana. En la seva ascensió al poder autonòmic, els seus nomenaments a càrrecs estratègics de la Generalitat han estat acuradament triats per alinear-se obertament amb l’agenda espanyolista de Madrid. La seva intenció és establir un govern que no només sigui obedient a Madrid, com el d'ERC i Junts, sinó que treballi activament per esmorteir la identitat catalana i posar les seves institucions al servei del projecte espanyol. Un objectiu que faria les delícies de l'infame exministre espanyol Wert.
Una de les formes més evidents en què el govern d’Illa busca desmuntar la sobirania i autonomia de Catalunya és mitjançant el nomenament de consellers i alts càrrecs amb perfil clarament espanyolista, amb antecedents polítics i professionals que reforcen aquesta claríssima orientació. Molts dels consellers nomenats comparteixen una inclinació per l’homogeneïtzació cultural i lingüística amb Espanya, una estratègia que posa en risc la supervivència de la identitat catalana en els àmbits de cultura, educació, economia i justícia.
Aquests càrrecs, amb un notable pes espanyolista, no són només executors de polítiques. Són vehicles socialistes d'una operació colonial, cultural i política dissenyada per debilitar els vincles entre les institucions i la societat catalana, per fer-les inoperants o fins i del tot oposades a la defensa dels interessos nacionals catalans. La Generalitat, d’aquesta manera, es converteix en un poderós braç de l’Estat espanyol per neutralitzar les aspiracions d’autodeterminació, representant una estructura colonial més que una eina d'autogovern. Illa ha desplegat una xarxa de col·laboradors en el si de la Generalitat que no només minen les institucions catalanes, sinó que actuen com a corretges de transmissió de les directrius de Madrid.
Una administració alineada amb els interessos de la metròpoli. Per mostra, tres figures poc conegudes però que tindran un paper clau en la política colonial des de la Generalitat socialista.
Salvador Illa van nomenar Alfredo González Gómez com a nou director general de drets i assumptes constitucionals, que serà l'encarregat de "negociar les competències" en nom de la Generalitat davant de l'Estat, en la Comissió Bilateral. És a dir, el màxim responsable de defensar les competències de Catalunya serà el que fins fa dos dies era el secretari d'Estat de política territorial del govern espanyol, dirigint els equips negociadors i l'estratègia de destrucció de l'autonomia espanyola al servei dels espanyols. No cal ser Sherlock Holmes per endevinar quines en seran les conseqüències.
Més nomenaments
Illa va nomenar també com a cap de comunicació del govern la periodista Cristina Farrés, que abans d'ahir era la directora del diari digital ultra espanyolista Crónica Global, especialista en manipulació i desinformació anticatalana. Si la política comunicativa de la Generalitat està dirigida per algú que ha fet activisme pseudo periodístic contra Catalunya des d'un pamflet espanyol, imagineu quines campanyes no endegarà per perjudicar el país que li paga el sou.
El tercer, però no la menys espanyolista figura triada pel 155è , ha estat el nomenament com a representant a Jaume Duch, conseller d'Unión Europea y Acción Exterior. Duch és possiblement el personatge més gris i nefast per als interessos catalans a Europa i al món. Illa ha triat bé la seva peça espanyolista.. Un autèntic enemic de la llibertat de Catalunya, amb un currículum més que prolongat de lluita antiindependentista. La seva experiència al Parlament europeu és llarga, com intensa la seva activitat per boicotejar amb èxit les pobres i naïf activitats del catalanisme descafeïnat del processisme. Duch farà tant mal com pugui a tot arreu on el deixin, i el deixaran fer a molts llocs.
Un error fonamental en la comprensió de la situació política actual a Catalunya és la visió que redueix la Generalitat i el Parlament a simples instruments espanyols, inútils per a assolir la independència. Aquesta perspectiva ignora el poder real que aquestes institucions ostenten i el potencial que tenen per alliberar el país, si es troben en mans de dirigents genuïnament independentistes. La Generalitat i el Parlament són, en essència, eines d’autogovern que poden exercir una influència decisiva sobre l’estructura social, política i cultural de Catalunya.
Si els dirigents "processistes" haguessin estat veritables independentistes, i no pas acomodats a l’autonomisme, aquestes institucions podrien haver liderat un projecte de ruptura amb l’Estat espanyol de manera ferma i efectiva. La mateixa arquitectura institucional que permetria avançar cap a la llibertat nacional en mans d’independentistes autèntics, es converteix, en mans d’Illa i del PSOE, en una maquinària de colonització massiva amb una potència devastadora.
És, per tant, un error subestimar el poder d’aquestes institucions: la seva naturalesa depèn, en última instància, de qui les controla i de la voluntat política que en guia el rumb.
Amb una Generalitat colonitzada, la societat catalana es veu abocada a una lluita en defensa pròpia, contra la dilució de la seva identitat i de la seva autonomia política. En aquesta situació, és imperatiu que es constitueixin aliances socials i polítiques fermes per revertir aquesta deriva i reconstruir unes institucions al servei de Catalunya i no al servei de Madrid. El futur de Catalunya depèn de la capacitat de resposta davant d’aquest embat colonial.