Els intents d’intervenció estatal sobre el mercat del lloguer han demostrat una vegada i una altra, sempre, a tot arreu i sense excepcions, els seus més que coneguts efectes nocius. La Catalunya colònia, l’única comunitat autònoma espanyola que ha aplicat un límit als preus del lloguer, n'és un exemple demolidor, que posa en evidència que l'autèntic objectiu de la classe política autonomista és destruïr el país en tot i cada un dels fronts possibles.
Aquestes polítiques socialistes, impulsades per la llei de l’habitatge aprovada per PSOE, Sumar, Esquerra i Bildu, han posat en marxa uns mecanismes que només agreugen els problemes que suposadament haurien de resoldre. Fa mig any que es van començar a aplicar topalls de preu a més d'un centenar de municipis catalans, que es consideren "zones tensionades" per els genis instal-lats a la Generalitat, i es va col·locar un fre artificial a l’oferta de vivendes. Aquestes àrees cobreixen prop del 80% de la població catalana, i la capital de Cataluunya és la que ha sofert amb més cruesa i més directament aquesta nefasta intervenció legislativa.
La creença que limitar els preus del lloguer alleugerirà la càrrega sobre les famílies és enganyosa. Prohibir lloguers per sobre d'imports concrets no és una solució viable ni a mitjà ni a llarg termini. No només passa en l'habitatge. Fa segles que sabem que la intervenció del poder sobre els preus de bens i mercaderies fa implosionar els mercats.
Les dades són molt clares
Aquesta política mai millorarà l’accés a l’habitatge. Al contrari, les regulacions desproporcionades creen una escassetat artificial, empitjorant el desequilibri entre oferta i demanda. Quan l’oferta es redueix, trobar una vivenda de lloguer esdevé encara més difícil, i aquest és justament el problema que Catalunya comença a patir. Només cal fixar-se en les dades del segon trimestre de 2024, que evidencien que els preus del lloguer han continuat pujant a tot Catalunya, malgrat les regulacions. Els límits establerts per llei no han aturat l’encariment dels lloguers, sinó tot el contràri. La capacitat dels ciutadans d’accedir a una vivenda ha empitjorat de manera significativa.
La realitat és que l'indicador anomenat "pressió sobre els lloguers", que mesura el nombre de contactes rebuts per cada immoble ofertat durant un període de 10 dies, mostra una pressió sense precedents a Catalunya des de l’entrada en vigor de les regulacions.
Mentre que al primer trimestre de 2024 hi havia unes 80 sol·licituds per immoble, aquesta xifra ha saltat a 318 al segon trimestre, un augment espectacular que no s’ha observat en cap altra comunitat autònoma. L'obectiu, repeteixo, és clarissim. Fer cada dia més difícil l'accés a l'habitatge a Catalunya, enquistar un problema social complexe per treure'n rèdits electorals per part de l'estol de cinics indocumentats que poblen el panorama polític català i els seus satèl-lits d'ineptes oportunistes.
Increment de la demanda
S'ha d'entendre una questió escencial. L’increment sobtat en la demanda de lloguers a preus regulats no ha anat acompanyat d’un augment significatiu de l’oferta. De fet, l’oferta de vivendes en lloguer va caure dràsticament durant el primer trimestre de l’any, quan molts propietaris van retirar els seus immobles anticipant els controls. Això va provocar que, al segon trimestre de 2024, el nombre d’habitatges disponibles en el mercat de lloguer fos un 14% inferior al promig de l’any anterior, amb 21.000 vivendes menys presents al mercat en comparació amb el 2023.
Els efectes de les lleis d'esperit socialista, que són indistingibles del populisme més barroer i destructor, creen un desajustament entre oferta i demanda que té dues conseqüències inevitables. O bé els preus augmenten, malgrat les restriccions legals, com ja hem vist, o bé la pressió sobre el mercat es dispara, creant una situació d’escassetat artificial.
En aquest escenari, malgrat que els preus regulats semblin més accessibles, no hi haurà prou oferta disponible per a tothom que vulgui llogar a aquests preus. El problema de fons en l'accés a l’habitatge no es resol amb mesures superficials com el control de preus. El veritable desafiament és la manca d’oferta d’habitatges, tant en venda com en lloguer.
La classe política actual no solucionarà el problema
Les mesures restrictives sobre els preus només actuen sobre els símptomes, i ho fan tard i malament, mai sobre la causa del problema, i acaben per empitjorar la situació general del mercat i creant un problema encara més enorme per als ciutadans. Per tant, és evident que confiar en una classe política que es nega a fomentar l’oferta d’habitatge no és només una estratègia equivocada, sinó una garantia de misèria i precarietat. Les regulacions que es presenten com a solucions temporals acaben per consolidar els problemes estructurals, perjudicant sobretot les classes populars, que veuen com l’accés a una vivenda digna es fa cada cop més difícil. Si no es corregeixen aquestes polítiques, els ciutadans seguiran patint les conseqüències d’un mercat del lloguer cada vegada més restringit i inaccessible, convertint una necessitat bàsica en un luxe fora de l'abast de molts.
La qüestió no és tant frenar l’increment dels preus, sinó abordar la manca d’habitatges disponibles, que és el veritable repte que la societat ha de resoldre si vol garantir un futur més just i equitatiu. Les polítiques actuals no només no solucionen el problema, sinó que agreugen les dificultats, evidenciant la falta de previsió i de capacitat per gestionar un dels reptes més urgents que afronta Catalunya, i demostren per enèsima vegada que la colònia catalana està sotmesa per un Estat embogit i una classe política col-laboracionista que només té idees quan aquestes perjudiquen greument el país. Cal aturar la decadència immoral dels demagogs abans no sigui massa tard.