El bon govern, en una societat dita democràtica i liberal, hauria de ser aquell que administres els assumptes públics amb la major eficàcia i diligència, i amb la menor ingerència possible en la vida privada dels ciutadans. Aquesta idea primordial, que en les societats modernes en forma d'un Estat cada vegada més gegantí, burocratitzat i inquisidor ja resulta com a mínim exòtica, per dir-ho suaument, esdevé un grotesc oxímoron en una colònia com Catalunya.
Un bon govern colonial és just el contrari del que hauria de representar un bon govern en un país lliure. Tot allò que hauria de ser operatiu, àgil, fàcil, còmode, positiu, proper, dissenyat des del país i enfocat a donar un bon servei al ciutadà, esdevé en una colònia inevitablement feixuc, complicat, ineficient, empobridor, car, redundant i està estructurat per un poder aliè per convertir-se en una còsmica muntanya de complicacions generadores de pobresa.
Per molt que hàgim romantitzat una època pujolista en la qual molts catalans pensaven que hi havia un bon govern autonòmic, que com a mínim no els feia passar vergonya, el fet és que les dues dècades de govern convergent no van ser res més que un període més o menys endreçat de colonialisme normalitzat.
En comparació, tot el que ha vingut després ha estat tan obertament mediocre i espanyolitzador, tan corrupte i negligent, que el pendent d'ordinariesa castellaoide autonòmica per la que s'escolava el país en l'època pujol pot semblar, a aquells poc donats a l'observació objectiva, un temps de maulets abrandats. Però no. El mal govern ja era impossible llavors. La qüestió és que avui, la inevitable coincidència entre la caiguda del miratge autonòmic i l'ascens d'una casta política catalana d'un nivell polític insultant, han fet que els catalans prenguin la consciència més gran de colònia des de fa segles..
Els neo convergents són una còpia baratíssim dels seus predecessors. Els comunistes espanyolistes, replegats en una farsa de candidatura d'unitat gens popular, han demostrat durant més d'una dècada que no mereixien res més que tornar a la bruta i aïllada cova socialista de l'un mal dia van sortir. I ERC, aquesta agrupació d'aprenents de mafiós d'extraradi, profundament ressentits i experts en la buidor col·laboracionista més abjecta, s'esforcen diàriament per guanyar la competició del botifler del segle.
Però aturem-nos, a tall d'exemple, en la darrera setmana d'aquesta secta d'extrema esquerra dirigida per sonats que és ERC el dia d'avui
En aquesta setmana, per obra i gràcia dels paràsits i vividors diversos que dominen la cosa aqui i allà, ERC ha votat en contra d'endurir les penes pels criminals multireincidents al congrés espanyol, ha demanat i s'ha ofert a col·laborar amb el govern espanyol en perseguir i multar el periodisme independent i la dissidència política, ha anunciat un pacte per entrar a l'Ajuntament de Barcelona de la mà del PSOE (el PSC no existeix, és PSOE i punt), i ha anul·lat un congrés on s'havia de demanar a la militància que en pensava d'aitals espanyoles propostes, perquè hi havia massa militants amb ganes de votar, i dirigeix, encara dirigeix, una policia autonòmica que ha detingut, ha fet declarar i que, per evidents ordres polítiques, ha alliberat una presumpta narcotraficant armada perquè forma part del seu equip d'argumentació woke.
Deixant a part la més que ultratjant gestió que n'ha fet del Govern de la Generalitat, aquesta setmana ens deixa clar una cosa: ERC es prepara per fer el que ha fet sempre: pactar amb Espanya el sotmetiment de Catalunya i, així, instaurada la tirania els sectors espanyols d'esquerres amb els que ERC està naturalment agermanada, mirar de continuar gestionant el gueto català des d'una posició de preferència.
Si ERC formes part del sistema polític d'un país lliure, les etiquetes que s'hauria guanyat a pols durant anys haurien estat les d'una esquerra radical totalitària i traidora a la pàtria, perillosa i antisocial. Però en una colònia sotmesa pel pes de les armes i el col·laboracionisme, ha pogut passar per un partit més o menys moderat durant els anys del Procés. Això, per sort, ja no és possible.