L'Hostal de Pinós (Solsonès) fa 500 anys i aquest dijous ho ha celebrat amb una visita teatralitzada i una xerrada sobre la història, entre altres activitats. "Hi ha una mica de nerviosisme i també moltes ganes", ha explicat la propietària de l'establiment, Mònica Segués. Està considerada la fonda més antiga de Catalunya, ja que funciona de manera ininterrompuda des de l'any 1524. Durant cinc segles s'han servit àpats.
"Era un alberg senzill i modest que complia la funció de resguardar-se i menjar sopa calenta i una mica de carn", explica la historiadora Laura de Castellet. Als anys 70 va deixar de fer d'hostal però ha mantingut la seva activitat de restaurant. "Seguim fent cuina tradicional catalana perquè funciona", explica Segués.
Aquest dijous al matí, l'activitat a l'Hostal de Pinós era molt especial pel 500è aniversari. A dos quarts de deu del matí s'ha fet una missa i a continuació l'estrena d'una visita teatralitzada. Entre les persones que ho han viscut amb més il·lusió hi havia l'actual propietària, Mònica Segués.
"Quan vam agafar el negoci fa 22 anys no hi pensàvem, que faria 500 anys, i ara fa molta il·lusió, de poder viure'l", ha explicat. Tot i això, els nervis tampoc han faltat, admetia, conscients que avui era un dia amb molta transcendència.
On antigament hi havia llits de palla, ara hi ha taules i cadires on se serveixen menjars cada dia excepte dimarts que és el dia de descans setmanal. Situat al mig de Catalunya, l'Hostal de Pinós va obrir portes per primera vegada el 1524 i, des d'aleshores, mai no ha deixat de servir menjars.
Actualment té una clientela “molt fidel” si bé en temporades com a l'agost també els arriben visitants de llocs més llunyans. I és que l'hostal té un altre encant, el seu lloc privilegiat. Està situat al cim d'un turó a 900 m per sobre del nivell del mar, i al costat del Centre Geogràfic de Catalunya.
Segués explica que també hi ha un gruix important de motoristes, ciclistes i persones que realitzen senderisme a la zona. A tots els serveixen, sobretot, esmorzars. El negoci és a ple rendiment. "Funciona més que mai i crec que s'hauria de valorar més, tenir un restaurant de 500 anys i poder agafar producte d'aquí, més impossible", afirma.
Tot i això, la principal dificultat és trobar personal per treballar, una tendència generalitzada, però que, en el cas de Pinós, és encara més difícil. "Som molt pocs habitants a Pinós i hem de rascar de les poblacions dels voltants i ens costa molt", admet.
Un hostal amb 500 anys d'història
Actualment són pocs els elements originals que queden dels seus inicis. "Queda molt poc", com les parets actuals, explica la historiadora Laura de Castellet, que aquest dijous ha fet una xerrada. Destaca la inscripció a l'entrada on es llegeix que "a l'hostal, sense diners, no donen res" i elements més nous del segle XIX com la llinda on diu cuina i elements com el foc a terra. Tot i això, la historiadora remarca que "la manera de cuinar no ha canviat gaire des d'aquella època, quan es feien sobretot carns rostides, paelles amb mànec llarg, morter i picadeta", detalla.
Els seus orígens es remunten al 1524 quan va obrir portes com a font de recursos per construir un santuari. La historiadora recorda que el 1507 es va dir que "havia aparegut la Verge" i això va fer que el lloc es "comencés a posar de moda". Aquest, a més, era un emplaçament clau perquè passava un camí ramader per on es feia la transhumància i un altre camí que travessava la serra. Segons la historiadora, "era una mena de rotonda d'autopista de l'època".
Aquest era un hostal "senzill i modest" -els clients dormien a terra amb matalassos- però que feia una gran funció: protegir de la intempèrie les persones que passaven. A la cuina dels seus inicis, no hi havia pa amb tomàquet ni patates, per exemple, perquè feia poc que s'havia descobert Amèrica i els productes allà encara no havien arribat.
Entre la documentació històrica, s'ha conservat un contracte del 1703 on es demana a l'arrendatari que tingui sempre "pa, vi, aigua, palla i civada" per a persones i bèsties i "altres menges que siguin ben vistes". Sí que hi va haver un element decisiu per al receptari: l'arribada massiva de francesos (occitans) al segle XVII que van portar, entre altres coses, "la passió pels bolets" amb receptes noves.
Durant molts segles va dependre de l'ordre de l'hospital, però el segle XIX va passar a les mans de privats en plena desamortització dels convents urbans. Concretament, el 1879, any en què va sortir a subhasta i des de llavors va anar passant per diferents mans de privats fins avui.