Times of Israel es fixa en Sílvia Orriols
Hi ha moments en què la política deixa de ser un joc de matisos i es converteix en una qüestió de fiabilitat. Israel, envoltat d’amenaces existencials i sotmès a una campanya global de deslegitimació, sap molt bé què significa això. Per això, quan un país, una ciutat o fins i tot una regió europea pren partit, el missatge que envia al món és decisiu.
Aquesta setmana, The Times of Israel ha publicat un article amb un títol tan breu com contundent: “Barcelona Betrayed Israel — Orriols Fights Back”. L’autor, Jose Lev Alvarez Gomez, expert en seguretat i intel·ligència amb formació als Estats Units, Israel i Espanya, analitza el que considera una traïció política: el vot de Junts per Catalunya a favor d’un embargament d’armes a Israel. Un gest que, en el context actual, equival a un trencament simbòlic amb el que havia estat històricament una afinitat natural entre el nacionalisme català i el projecte israelià.
Per l’autor, aquesta renúncia no és casual. És fruit d’una mutació ideològica: el nacionalisme liberal que un dia es mirava al mirall de l’Estat jueu —resilient, identitari, tecnològic— ha cedit davant la pressió de l’esquerra postmoderna woke i la cultura de la correcció política. El resultat és un buit moral i estratègic que, paradoxalment, només Aliança Catalana sembla disposada a omplir.
Una nova lectura de Catalunya en el mapa d’Israel
Des d’una òptica geoestratègica, la qüestió va molt més enllà de la simpatia política. Israel necessita aliats fiables dins d’Europa occidental, en un moment en què moltes capitals europees oscil·len entre la neutralitat ambigua i la submissió al relat pro-palestí. En aquest escenari, Catalunya —amb el seu pes econòmic, la seva projecció mediterrània i la seva capacitat d’influència cultural— pot esdevenir un soci d’alt valor per a Jerusalem.
No cal reconeixement diplomàtic formal per teixir complicitats útils. En matèries com seguretat, ciberdefensa, gestió de l’aigua, innovació tecnològica i prevenció del radicalisme islamista, existeix un espai de cooperació discret però profund. I aquí és on entra el factor clau: la credibilitat.
Els estats i els serveis d’intel·ligència treballen amb confiança, no amb promeses. I la confiança no s’improvisa: es construeix amb coherència, claredat i fermesa. Israel observa amb atenció quins actors europeus són capaços de mantenir un discurs conseqüent quan el soroll mediàtic pressiona en sentit contrari. I en el panorama català, només Sílvia Orriols i Aliança Catalana han resistit aquesta pressió sense matisos ni excuses.
Catalunya, punt d’enllaç i prova de resistència
La política exterior no és només cosa d’estats. Els actors subestatals —regions, ciutats, governs autonòmics— poden exercir un paper rellevant com a microaliats. En termes d’intel·ligència, Catalunya és un punt geoestratègic de primer ordre: port mediterrani, connexió logística amb França i el sud d’Europa, i porta d’entrada a la Península. Per a Israel, mantenir canals d’interlocució estables en zones com aquesta pot ser vital per a la seva diplomàcia operativa i la seva seguretat econòmica.
Quan un país com Israel busca socis, no busca companys d’ideologia, sinó socis previsibles, sòlids i pragmàtics. I això és exactament el que ofereix Aliança Catalana: un projecte polític que parla en termes d’ordre, sobirania i seguretat, però que entén aquests conceptes dins de lògiques internacionals. No és una posició de simpatia emocional: és una lectura estratègica de poder.
La coherència com a actiu geopolític
El vot de Junts —a favor d’un embargament d’armes— pot agradar a determinats sectors del progressisme global, però envia un missatge letal en el pla de la confiança internacional: que Catalunya és un territori políticament voluble, disposat a sacrificar la coherència per un titular. Quan una nació en construcció vol ser pressa seriosament, el primer que necessita és credibilitat exterior. I aquesta es perd en un sol gest.
Israel, que ha sobreviscut set dècades envoltat d’enemics, ha après que la política no és un joc de símbols, sinó de fiabilitat. Quan identifica actors que parlen clar sobre la defensa dels seus valors, sobre la lluita contra el gihadisme i sobre la necessitat de preservar la sobirania nacional, Israel ho recorda. I quan veu actors que vacil·len, també.
El futur: ponts silenciosos i aliances reals
Catalunya pot convertir-se en un node de cooperació estratègica entre Israel i el sud d’Europa. Aquesta no és una hipòtesi romàntica; és una línia de treball ja explorada per centres de seguretat i think tanks israelians i americans, que busquen noves aliances descentralitzades davant la inestabilitat política europea. Però això només serà possible si Catalunya projecta una imatge de fermesa i maduresa institucional.
En aquest sentit, Aliança Catalana representa el primer intent seriós de construir una política exterior catalana basada en la coherència, la seguretat i la responsabilitat. No és casualitat que Israel la miri amb interès: és l’únic actor català que no juga a agradar a tothom, sinó a mantenir una línia clara, previsible i pragmàtica.
En un món de canvis constants, la fiabilitat és el recurs més valuós. Israel ho sap millor que ningú. I Catalunya —si vol ser alguna cosa més que un tema folklòric a Brussel·les— hauria d’aprendre la mateixa lliçó: sense coherència, no hi ha aliances; sense aliances, no hi ha futur.
