Terrible pèrdua per a Alfred Garcia: ‘Sempre recordaré…’
La notícia va arribar en silenci, amb aquella cruesa que interromp gires, projectes i plans que semblaven inamovibles. Enmig de setmanes de promoció i concerts, el cantant del Prat va rebre un cop que arriba a l'arrel de la seva formació musical. No es tractava d'un simple col·lega d'escenari, ni d'una col·laboració més a l'agenda del moment. L'acomiadament que ha compartit convida a mirar enrere, als anys en què un mestre li va obrir les portes al seu món.
L'adeu d'Alfred García a X
Alfred García va publicar un missatge a X amb fotografies antigues i una dedicatòria que desborda respecte, afecte i cultura compartida. En aquell text va recordar com aquell mestre li va introduir Dylan i com aquelles sessions van marcar la seva adolescència creativa. L'artista va subratllar que aquell vincle no va ser ocasional, sinó part de la seva educació sentimental i professional entre estudis, guitarres i maquetes. L'acomiadament acabava amb un “et recordarem” i un desig de descans en pau, frase breu, honesta i devastadora.
Enric Hernàez, poeta elèctric de la cançó catalana
El context no es pot obviar: García acaba de presentar el seu tercer treball, “T’estimo es te quiero”, en plena maduresa artística. Aquest dol irromp, per tant, en un moment decisiu de la seva trajectòria recent. El cantautor barceloní Enric Hernàez va morir a seixanta-vuit anys per complicacions derivades d'un aneurisma. Va tancar una obra que va combinar lirisme i ofici durant més de tres dècades.
La seva figura pertany a una generació decisiva d'autors que van ancorar la seva veu en la tradició i la ciutat. Va publicar més d'una dotzena de treballs en català i va musicar textos de Palau i Fabre, Atxaga, Cristina Peri Rossi o Mario Benedetti. D'aquesta manera, va ampliar ponts entre poesia i cançó popular. Aquesta hibridació explica per què el seu llegat transcendeix modes i etiquetes.
La crítica va destacar fites discogràfiques com “360 llunes” i projectes on la seva mirada dialogava amb referents anglosaxons. Aquest equilibri entre cultura global i arrel catalana és precisament el que tants col·legues li reconeixen avui. El seu nom va quedar associat a festivals i cicles amb sensibilitat d'autor, amb especial vincle amb Barnasants, espai que va celebrar el seu repertori. Per això la seva absència es percep com un buit generacional, difícil de suturar a curt termini.
Així es va confirmar la notícia i com va reaccionar l'escena musical catalana
La primera confirmació pública va arribar a través d'Enderrock, que va informar de la mort i va fixar la dimensió real de la pèrdua. Després, l'Agència Catalana de Notícies i altres mitjans van consolidar les dades i van perfilar l'abast del llegat. ARA va precisar la causa i va contextualitzar Hernàez dins de la generació dels vuitanta. L'advertiment sona avui com una urgència cultural que s'hauria de traduir en fets.
La cadena pública catalana 3Cat va amplificar la notícia i va subratllar la seva relació amb Barnasants, mentre altres capçaleres van repassar la seva discografia i la seva influència transversal. El mapa de reaccions confirma que no parlem només de nostàlgia, sinó de memòria activa i responsabilitat compartida. Queda el missatge d'Alfred García, entre fotos amb gra i una promesa de record que no busca consolacions buides ni titulars complaents. El dolor, aquí, conviu amb una obligació ètica: cantar millor, llegir més, i sostenir l'herència d'aquells que van sembrar abans.
