Espanya travessa un moment econòmic en què els joves se senten amb dret a més. Les reformes laborals i el repunt de l'ocupació a temps complet han millorat certs indicadors. Tanmateix, els salaris amb prou feines han acompanyat el ritme de la inflació i els preus de l'habitatge han assolit cotes històriques.
El cost del lloguer s'ha disparat un 95 % en l'última dècada, davant d'un increment salarial de només el 33 % entre els 24 i 35 anys, ampliant la bretxa econòmica entre promeses i realitat. Mentrestant, el dèficit estructural d'habitatge persisteix: entre 2022 i 2025 s'estima una manca acumulada d'entre 450.000 i 600.000 habitatges a Espanya. Aquest desequilibri entre oferta i demanda ha elevat els preus de venda i lloguer, en algunes zones fins a un 15 % anual.
Les protestes pel dret a l'habitatge han pres força: l'abril de 2025, desenes de milers es van mobilitzar a 40 ciutats espanyoles per denunciar les polítiques immobiliàries ineficaces. A més, experts com Jaime Palomera adverteixen que, sense control del lloguer, l'accés a l'habitatge dependrà més d'herències que de mèrits laborals, cosa que amenaça la cohesió social.
La fiscalitat que desperta indignació entre els joves
Enmig d'aquesta tempesta de preus i precarietat, pren rellevància un problema menys visible: el tractament fiscal de l'IRPF per a treballadors amb dos llocs de feina. Segons Gonzalo Bernardos, per a qui cobra entre 18.000 i 21.000 € amb dues feines, resulta una “grandíssima injustícia” haver de pagar IRPF, quan un sol pagador estaria exempt fins als 22.000 €. Aquesta situació no només reflecteix una bretxa normativa, sinó una contradicció moral: molts joves s'esforcen acomplint dues activitats laborals, i, així i tot, són penalitzats per fer-ho.
Bernardos assegura que, tot i haver traslladat la qüestió a formacions polítiques com PP i PSOE, la resposta ha estat inacció: “M'han dit que ho estudiaran. I saps què faran? Res”.
Una visió de l'esforç generacional: es va complir amb les expectatives
Les últimes generacions han crescut amb accés a educació superior i àmplies oportunitats acadèmiques. No obstant això, senten que la societat no ha complert amb elles. Han estudiat i s'han format, però avui no es valora aquest esforç com abans, en part per la competència global i un model neoliberal que desplaça indústria a països amb salaris baixos.
Aquest desencís es potencia per un canvi en el model econòmic. Abans predominava un paradigma socialdemòcrata; des de fa 40 anys predomina el neoliberal, marcant una competència constant amb països de menors costos laborals. El resultat: expectatives frustrades en un entorn menys protector.
Una injustícia que exigeix reflexió i acció
L'anàlisi de Bernardos apunta més enllà d'una crítica fiscal. És un diagnòstic del desencís de qui sent que ha complert el pacte social i la societat no ha respost. La pressió del lloguer, sumada a la doble càrrega laboral fiscalitzada, alimenta un clima de frustració.