El pensionista Curro Cordero no es talla: «Els meus fills tenen…»
El mercat residencial manté una tensió que no cedeix, impulsada per una demanda sòlida i una oferta rígida. Els preus de compravenda encadenen repunts des de 2014 i han accelerat enguany amb força.
Les estadístiques més recents confirmen pujades de dos dígits el 2025, especialment en habitatge usat. Mentrestant, el salari mitjà avança a poc a poc i perd cursa davant la inflació acumulada. Aquest desajust colpeja les llars joves, que afronten hipoteques i lloguers cada cop més pesats. Les grans ciutats concentren la pressió, amb ràtios d’esforç que baten màxims recents.
El cas Cordero i la bretxa intergeneracional
En aquest context va esclatar el testimoni de Curro Cordero a “Y ahora Sonsoles”, molt comentat aquests dies. Jubilat després de quaranta-tres anys cotitzats, assegura cobrar més que les seves dues filles treballadores. Relata que ambdues sostenen hipoteques i despeses familiars amb nòmines sensiblement més baixes. La seva frase resumeix el malestar perquè la situació és trista. La pensió supera el sou de joves amb càrregues creixents.
Les dades darrere del debat: pensió mitjana, sous i habitatge més car
La pensió mitjana de jubilació ronda els 1.509 euros mensuals el setembre de 2025. El salari mitjà anual de 2023 va ser de 28.050 euros, amb heterogeneïtat per sectors i territoris. Després del xoc inflacionari, l’avenç salarial nominal no compensa pèrdues de poder adquisitiu. En paral·lel, el preu de venda ha marcat fortes pujades enguany, superant el 15 % interanual.
El lloguer també segueix tensionat malgrat topalls temporals i canvis normatius en actualitzacions. Amb ingressos que creixen menys, l’esforç per accedir a habitatge es torna asfixiant per als joves.
Un cas individual molt comú
La paradoxa no rau en pensions “excessives”, sinó en feines precàries i productivitats estancades. La demografia afegeix pressió al sistema, mentre reformes recents reforcen el Fons de Reserva. Polítiques d’habitatge busquen alleujar l’accessibilitat, però xoquen amb una oferta lenta i segmentada.
El resultat és una bretxa generacional on els grans estabilitzats resisteixen millor que fills endeutats. El cas Cordero funciona com a mirall social que amplifica una desigualtat ja mesurable en estadístiques. Corregir-la exigeix salaris més dinàmics, habitatge assequible i productivitat compatible amb sous dignes.
Són necessàries reformes
Quan un pensionista afirma cobrar més que dues treballadores, no parla només de casa seva. Parla d’una economia on el preu del sostre corre més ràpidament que la nòmina mitjana. Són necessàries importants reformes que han d’equilibrar sostenibilitat, salaris, habitatge i cohesió intergeneracional.
