Papa, jo vull ser autònom
Sovint em pregunto si ser autònom és vocacional, com practicar un esport de risc. Ho pagues tot, avances diners, assumeixes riscos, i a canvi reps el mateix maltractament per part de l'administració. Et mous, pagues. No et mous, pagues igual. I si comets l’error de tenir èxit, et miren amb aquella suspicàcia que l’Estat reserva als delinqüents i als contribuents que generen massa.
La sensació és que vius en un ecosistema dissenyat perquè mai deixis de suar. Quan factures et sents culpable, quan no factures et sents idiota, i quan mires la quota et preguntes si realment val la pena continuar defensant aquesta absurda èpica de “ser el teu propi cap”, quan el teu cap real es diu Hisenda i es fuma, en algun despatx sense finestres, els teus somnis de jubilació anticipada.
Però el pitjor no és la càrrega, sinó la morbosa indiferència amb què el sistema tracta la gent que sosté mig país. Mentre les grans empreses juguen al monopoli fiscal i els funcionaris gaudeixen d’unes condicions fins i tot humorístiques, els autònoms anem fent tombarelles per pagar un rebut que no s’atura ni quan t’atura la salut.
A vegades penso que tot plegat forma part d’un experiment social. A veure quan podem aguantar abans d’abandonar. A veure quants obstacles podem superar abans de cremar-nos. A veure si un dia ens despertem i decidim que potser l’error no som nosaltres, sinó el sistema que ens tracta com a recaptadors voluntaris.
I, malgrat tot, seguim. Per tossuderia, per vocació, per orgull. Som com els protagonistes d’una sèrie que no s’acaba mai, sempre en guerra amb el guió. Si els autònoms pleguéssim vint-i-quatre hores, aquest país s’apagaria. Fosc com una central elèctrica antiga.
I vet aquí, enmig d’aquesta tragicomèdia, t’asseus a un dinar amb amics i escoltes les seves projeccions de jubilació amb aquella calma beatífica de qui sap que cobrarà més retirat que treballant. I tu vas assentint amb cara de babau, mentre per dins et cau l’ànima als peus i penses que potser hauries d’estar fent natació aquella mateixa tarda per treure’t l’estrès de sobre i evitar que et surti fum pels queixals.
En aquell instant la conversa continua, els altres riuen, i tu fas veure que riuen amb tu, quan en realitat estàs calculant mentalment la compra d’"apartamentets" que, amb una mica de sort i una mica més de vigilància, no t’ocuparan abans de tenir-los pagats. És la teva estratègia de supervivència, la guardiola immobiliària que algun dia podria evitar que visquis com un miserable quan deixis de treballar i l’Estat et recordi, amb la mateixa tendresa de sempre, que el teu esforç de dècades només val per omplir una línia en un sistema que mai ha tingut intenció de cuidar-te.
I potser això és el més trist i alhora el més revelador. Som els "pringats" indispensables. Els ignorats necessaris. Els que fan funcionar la màquina mentre la màquina s’entreté ofegant-nos lentament. A Espanya ser autònom és això. No un projecte professional, sinó una epopeia absurda. Una vocació de resistència.
I cada mes, quan arriba la quota, recordes que l’heroisme no sempre té música èpica. A vegades només té un rebut bancari, una mala llet monumental i una remullada a la piscina per no perdre del tot el cap. I tu, que cobraràs quan et jubilis?
