[EDITORIAL] Onze dies sense president: el primer ple del 2026 tanca en silenci
Onze dies. Ni una foto. Ni una veu. Ni una imatge presidencial. Aquest és el balanç simbòlic amb què Catalunya tanca el primer ple de l’any, celebrat gairebé a febrer. No és una qüestió mèdica. És una qüestió política.
Per què no hi ha ni una sola fotografia de Salvador Illa a l’hospital? La pregunta no és frívola ni morbosa. És institucional. En política, la presència no és decorativa: és autoritat. I l’absència prolongada no és neutral, és un missatge.
Altres líders, en contextos molt més greus, han optat per mostrar-se. Johnson, Trump, el papa Francesc. Ideologies diferents, però una mateixa intuïció democràtica: governar també és donar la cara quan toca. Aquí, en canvi, s’ha optat pel silenci visual absolut.
Quan un president no apareix, el relat se li escapa. El buit no queda buit. S’omple de rumors, especulacions i comparacions incòmodes. Aquest ple s’ha desenvolupat amb consellers parlant, però sense presidència visible. Administració sense lideratge.
El silenci visual genera més desconfiança que tranquil·litat. Ho sap qualsevol periodista amb ofici i qualsevol assessor amb experiència. No mostrar res no protegeix. Erosiona. Alimenta dubtes. I fa créixer la sensació que el país pot funcionar sense president.
L’única imatge recent d’Illa és d’arxiu. Fotografies antigues, d’actes passats, d’una altra etapa. El contrast amb l’actualitat és evident. Catalunya viu crisis reals mentre la presidència queda congelada en el temps.
És absència mèdica o absència política? La pregunta flota perquè ningú no l’ha tallat. Un sol vídeo breu, una salutació institucional, hauria desactivat el debat. No s’ha fet. I no fer-ho també és una decisió.
Catalunya no és una democràcia fallida, però el patró inquieta. La invisibilitat del cap de l’executiu no és habitual en sistemes oberts. Quan passa, s’explica. Aquí s’ha normalitzat.
El Govern assegura que tot evoluciona favorablement. Però no ho mostra. En política, el que no es veu no existeix. I aquest Govern ha governat aquests dies sense imatge, sense gest, sense presidència.
Un vídeo hauria apagat l’incendi. Qualsevol vell del lloc ho sap. Cada dia sense imatge és més soroll i més desgast. El silenci no ha estat gratuït.
Així es tanca el primer ple del 2026. No amb lideratge, sinó amb absència. No amb direcció, sinó amb silenci. I el silenci, en política, mai juga a favor del poder.
Aquest editorial no qüestiona la salut personal del president. Qüestiona una manera d’entendre el poder com si fos prescindible, delegable, invisible. Catalunya no està en un moment per presidències fantasma ni governs que confonguin discreció amb desaparició. El primer ple de l’any havia de marcar rumb polític. Ha confirmat un buit simbòlic. I quan el buit s’instal·la al centre del sistema, la institució s’afebleix. Governar és aparèixer, encara que sigui amb fragilitat. Tot l’altre és deixar que el relat s’escapi. I això, tard o d’hora, es paga. Aquest país ja ha après que el silenci del poder mai no és innocent ni gratuït per ningú.
