Junts demana un pacte a ERC per salvar Pedro Sánchez i continuar amb la política de les espines del ‘peix al cove’
La política catalana es troba, un cop més, en un delicat equilibri de forces a Madrid. Els partits autonomistes són qui han sostingut el Govern de Pedro Sánchez fins ara. No obstant això, no s'han produït avenços significatius per al país i s'han vist velles tàctiques autonomistes.
Ara ha estat Míriam Nogueras qui ha cridat a la unitat d'acció dels 14 diputats independentistes. La juntaire ha instat ERC a transformar la "debilitat" de l'executiu espanyol en una "fortalesa" catalana, forçant concessions a Madrid. La tesi és clara: han d'aprofitar la debilitat.
El 'Peix al Cove' amb espines: una estratègia que perpetua el conflicte
L'objectiu és tensar la corda, exhibir múscul i, finalment, assolir una xifra que permeti a Junts i ERC vendre l'acord com un èxit. Sempre evitant la derrota definitiva de Pedro Sánchez.
La crítica d'ERC i la trampa de l'autonomisme
Mentrestant, Junts i ERC transmeten que es barallen. El portaveu republicà Gabriel Rufián es va encarar amb Nogueras i la va titllar d'anticatalana. En qualsevol cas, ambdós partits estan units en la mateixa estratègia autonomista de sempre. Garantir la supervivència de Pedro Sánchez.
Tant Junts com ERC necessiten Sánchez a La Moncloa. Per a ERC, el PSOE és el soci necessari per a la Mesa de Diàleg i el desenvolupament de l'amnistia. Per a Junts, és el Govern que va signar l'Acord de Brussel·les i l'únic interlocutor possible per negociar concessions i la hipotètica (ells ho somien) autodeterminació. La "debilitat" de Sánchez no és una oportunitat per trencar, sinó una oportunitat per maximitzar el preu del seu suport.
El gran risc d'aquesta estratègia bipartida és que esdevingui una justificació per a l'estancament. La lluita entre Junts i ERC per veure qui arrenca més a Madrid només serveix per eternitzar el conflicte català. La política de concessions parcials mai ha portat Catalunya a superar el dèficit fiscal o a assolir la plena sobirania.
El cost de salvar Sánchez: desmobilització i frustració
Salvar Pedro Sánchez, una vegada i una altra, a canvi de pegats i millores puntuals, té un cost polític molt alt. La desmobilització i la frustració d'una base independentista que va votar per superar l'autonomisme, no per perfeccionar-lo.
La unitat d'acció és una necessitat si l'objectiu és l'autodeterminació, tal com va passar l'1-O. Tanmateix, si aquesta unitat es limita a maximitzar el rèdit autonomista, Junts i ERC no estaran forçant Sánchez, sinó salvant-lo.
L'independentisme corre el risc de convertir-se en el principal garant de l'estabilitat espanyola. Tot això traint el mandat de la ruptura i tornant a la còmoda política del 'peix al cove', ara amb la coartada d'una confrontació retòrica. Catalunya exigeix un salt, com diu Nogueras, però un salt fora de la gàbia, no un millor acomodament dins d'ella.
