Les joventuts d’ERC vandalitzen la nova seu d’Aliança Catalana a Barcelona
No han passat ni cinc dies des de la inauguració de la nova seu d’Aliança Catalana a l’Eixample quan ha arribat la resposta dels qui no toleren la dissidència política. Entre la nit del 23 i la matinada del 24 de desembre, la façana del local ha aparegut amb pintades i restes d’ous llançats deliberadament. L’acció ha estat reivindicada per les joventuts d’ERC, Jovent Republicà, segons va avançar Nació Digital "en exclusiva", un mitjà totalment afecte a ERC i regat de subvencions públiques.
No és un fet anecdòtic. És un missatge polític. I és una advertència.
La seu —inaugurada oficialment el 19 de desembre com a símbol del salt metropolità d’Aliança Catalana— ha estat atacada pocs dies després d’obrir portes, en una acció de vandalisme coordinat que pretén intimidar un projecte polític que creix fora del control del sistema.
Orriols assenyala ERC: “Així combatran Aliança Catalana?”
La líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, ha denunciat públicament l’atac i ha posat el focus allà on fa més mal: en el silenci còmplice de la direcció d’ERC. En un missatge a les xarxes socials, Orriols ha interpel·lat directament Oriol Junqueras i Gabriel Rufián, preguntant-los si aquesta és la manera “democràtica” de combatre un adversari polític i ironitzant sobre a qui cal enviar la factura dels desperfectes.
Cap condemna oficial. Cap desmarcatge clar. Cap explicació.
Aquest silenci no és neutral. És polític.
🤔 Processistes d’ER, atacant la seu d’Aliança Catalana a Barcelona.
No s’atreveixen amb els poderosos perquè ja en coneixen les conseqüències. Prefereixen atacar el partit que els enviarà a l’atur i que evitarà que utilitzin les portes giratòries per col·locar-se. pic.twitter.com/M7qSlOXwku— Sergi Maraña (@SergiMaranya) December 26, 2025
De l’“antifeixisme” a la intimidació
L’atac no ha provocat danys greus ni consten detencions, però el seu valor no és material sinó simbòlic. No es tracta d’uns ous ni d’unes pintades: es tracta de marcar territori. D’enviar el missatge que hi ha espais, idees i barris on determinades opcions polítiques no són benvingudes.
El patró és conegut. Primer la deshumanització verbal. Després la normalització de l’assetjament. Finalment, el pas a l’acció física —encara que sigui de “baixa intensitat”. És exactament el mateix mecanisme que ja s’ha vist altres vegades a Catalunya amb atacs atribuïts a entorns de l’esquerra radical, com Arran o col·lectius afins a la CUP i l'extrema-esquerra més tronada. En aquest cas, però, el salt qualitatiu és evident: la reivindicació prové del braç juvenil d’un partit amb responsabilitats institucionals.
Un atac que no surt del no-res
El vandalisme contra la seu d’Aliança Catalana arriba en un context de creixent tensió política, amb un clima de polarització alimentat des de tribunes mediàtiques, xarxes socials i discursos que presenten l’adversari com una “amenaça” a eliminar, no com un rival a combatre amb arguments.
Els darrers mesos han estat marcats per episodis d’assetjament, amenaces i intents de cancel·lació contra dirigents i simpatitzants d’Aliança Catalana. L’atac a la seu de Barcelona actua com a punt de convergència: quan el discurs d’odi baixa al carrer i adopta forma d’acció col·lectiva.
Efecte contrari: més suport a Aliança Catalana
Lluny d’aconseguir el seu objectiu, l’atac ha generat una onada de suport a Aliança Catalana a les xarxes socials. Molts simpatitzants ho interpreten com la prova que el projecte incomoda, creix i trenca consensos artificials. “Si tiren ous és que no tenen arguments”, resumeixen alguns comentaris.
La nova seu continua oberta i operativa, amb horaris d’atenció al públic, i el partit manté la seva agenda política sense cap pas enrere.
La pregunta que ningú vol respondre
La qüestió de fons no és si unes pintades són greus o no. La pregunta real és una altra: fins quan es tolerarà la violència política quan ve “dels nostres”? I què passarà el dia que algú decideixi fer un pas més enllà, convençut que no hi haurà conseqüències.
Catalunya ja ha vist aquest camí abans. I mai no acaba bé.
