FOTO: Violents destrossen una seu d’Aliança Catalana
Hi ha dies en què la paraula “democràcia” omple la boca de molts, però es buida a la pràctica. Avui, una imatge presa en un carrer de Catalunya ens torna a recordar què passa quan la discrepància s’intenta tapar amb pintura i soroll en lloc d’arguments.
Una imatge val més que mil paraules
A la fotografia difosa a les xarxes es veu la persiana metàl·lica d’una seu d’Aliança Catalana coberta de reguerons de pintura i amb pintades a terra. No hi ha matisos que valguin: és vandalisme. No sabem qui en van ser els autors, però sí que sabem què significa el gest.
Un local polític —que representa votants concrets i, per tant, una part real de la ciutadania— es lleva atacat per aquells que, paradoxalment, solen proclamar-se “demòcrates” mentre menyspreen l’existència mateixa d’una veu diferent de la seva.
La paradoxa democràtica
La democràcia no és el triomf de qui crida més fort ni de qui amenaça millor, sinó el marc que permet conviure amb allò que no ens agrada. L’etiqueta d'“antidemocràtic” s’ha convertit en un comodí per desqualificar Aliança Catalana o qualsevol altre projecte que descol·loqui el relat dominant.
Tanmateix, res no resulta més antidemocràtic que boicotejar, intimidar o intentar esborrar de l’espai públic un adversari polític. Qui no suporta veure un rètol, tampoc accepta veure una papereta.
De la crítica legítima a la intolerància
És saludable criticar programes, denunciar contradiccions o desmuntar propostes amb dades. És el que fan els sistemes lliures: debatre. Però el salt de la crítica a la coacció —pintades, danys, amenaces— marca el pas de la pluralitat a la intolerància.
I aquest pas el fan, massa vegades, els mateixos que assenyalen a Aliança Catalana com a “perill” per a la convivència mentre practiquen exactament allò que diuen combatre. No és una qüestió de simpaties ideològiques; és de regles del joc. Si avui és una seu d’Aliança Catalana, demà pot ser la de qualsevol altre.
Hi ha algú que està nerviós…
Fora islamistes!#SalvemCatalunya pic.twitter.com/EtGtY0itNk
— Sílvia Orriols (@orriolsderipoll) November 12, 2025
Vots, no pots de pintura
La veu dels qui donen suport a Aliança Catalana existeix i és a les urnes. Negar-la a pinzellades no la fa desaparèixer; la deforma i l’endureix. En democràcia es respon amb vots, amb propostes millors i amb campanyes que convencin, no amb pots de pintura ni amb missatges destinats a deshumanitzar el discrepant.
La llibertat d’expressió empara la crítica més dura, no l’agressió a béns privats o seus polítiques. Defensar aquest límit no és defensar un partit; és defensar el nostre marc comú.
El que està en joc
Cada vegada que es normalitza un atac així, s’envia un missatge perillós: que hi ha idees que es poden censurar físicament. Aquest atzucac sempre acaba malament. La història ensenya que començar per silenciar l’adversari condueix a una política més pobra, més sectària i més propensa a la violència. Catalunya necessita exactament el contrari. Necessita més debat, més arguments, més capacitat d’escoltar fins i tot allò que incomoda.
Una lliçó de democràcia
La foto de la seu d’Aliança Catalana vandalitzada no va de simpaties ni de sigles; va de respecte a la pluralitat. Qui proclama superioritat moral mentre anul·la la veu aliena no exerceix la democràcia: la saboteja.
Si de debò creiem en un país obert i adult, que el proper gest no sigui contra una persiana, sinó en una taula de debat o en una urna. Allà és on es guanya i es perd de veritat. Allà és on la democràcia demostra, sense pintura ni crits, que és més forta que qualsevol intent de silenciar-la.
