És habitual que futbolistes que prometien molt finalment acabin tenint una carrera més aviat discreta. Alguns per lesions, altres per mal cap i altres simplement per mala sort, però moltes promeses es queden pel camí. Passa al futbol i passa en altres esports.
Avui recordarem Mario Rosas, un clar exemple de futbolista que va enlluernar el seu equip, en aquest cas el Futbol Club Barcelona, amb les seves actuacions a les categories inferiors però que finalment no ha pogut triomfar. Un cas més recent seria el de Bojan Krcic, encara que l'espanyol d'origen serbi sí que va arribar a destacar al primer equip. La seva carrera va anar de més a menys fins a acabar retirant-se al Visel Kobe amb Andrés Iniesta. Però aquesta ja és una altra història i ja en parlarem un altre dia amb més detall.
No hi ha cap dubte que un dels homes més influents a la història del Barça ha estat Xavi Hernández. L'egarenc es va criar a La Masia, va alletar l'ADN Barça i després el va portar al primer equip per guanyar tots els títols possibles. El que ha aconseguit, ho ha fet ell tot sol; pel seu talent i la seva habilitat, però, així i tot, sembla complex comprendre l'evolució de Xavi a La Masía sense la companyia d'un dels seus col·legues inseparables d'aquella època, Mario Rosas.
I és que aquest jugador malagueny i Xavi van ser ungla i carn a les categories inferiors del Barça. Tots dos tenien una projecció abismal i des del club els veien com a grans perles del futur. De fet, tots dos van ser cridats per entrenar amb el primer equip el mateix dia, quan tenien 17 anys. Tot i això, hi va haver una única diferència entre ells, la que va explicar per què un va arribar lluny i l'altre no: la paciència.
La mala decisió de Mario Roses
La carrera d'aquest jove prometedor es va truncar quan, amb 21 anys, a l'estiu de l'any 2000, va decidir posar punt i final a la seva etapa al Barça. Ho va fer perquè encara era al filial culer i ell el que sentia que volia i necessitava era disposar de minuts en un equip de Primera Divisió. I per això va marxar al Deportivo Alabès.
Aquest any va ser un dels més prodigiosos de la història del club babazorro, ja que fins i tot van arribar a disputar la final de la Copa de la UEFA, actual Europa League. Ho van fer davant del Liverpool i van fregar la glòria amb el rovell dels dits, ja que van perdre per un ajustat 4-5. No obstant això, aquell curs no va ser gens senzill per a Mario Rosas a Vitòria i tampoc va jugar gaire; 237 minuts a tota la temporada repartits en 9 partits.
Per això, només un any després d'haver arribat a Mendizorroza, va decidir marxar i buscar un equip d'una divisió inferior on sí poder disposar de molt protagonisme. I ja mai més no va tornar a trepitjar la Primera Divisió. A Segona va jugar amb la UD Salamanca, Cadis, Castelló, Real Múrcia, Osca, Hèrcules i Eldense; a Segona B ho va fer amb el Girona. També va tenir una breu experiència de mitja temporada al futbol d'Azerbaidjan.
Amb tot, el 201 va decidir acabar una trajectòria futbolística que havia transcorregut sense pena ni glòria. I es va endinsar al rol d'entrenador. Actualment és un dels integrants del cos tècnic de l'AC Bellinzona de la Segona Divisió de Suïssa; la setmana passada es va fer un any des que va decidir submergir-se en aquesta aventura del futbol helvètic.