El futbol, per a molts, és molt més que un esport. És un univers d'emocions, de pertinença, d'equip. Des de fora, els vestidors es perceben com a temples de germanor, llocs on els companys es converteixen en família i on neixen vincles. Malgrat això, per a aquells que han estat dins, la realitat no sempre és tan romàntica. I pocs l'han descrit amb tanta honestedat com ho ha fet recentment Bojan Krkic.
L'exfutbolista del FC Barcelona, que ha passat per alguns dels clubs més importants d'Europa, ha compartit una reflexió íntima i sincera sobre una de les veritats menys comentades del futbol professional: el vestidor no sempre és un lloc per fer amics. I el seu testimoni ha obert una finestra poc habitual al que passa més enllà del terreny de joc.
Durant una entrevista en què repassava la seva trajectòria, Bojan va recordar una frase que l'acompanyà des dels seus primers passos com a professional. "Thierry Henry, que va ser company meu, em va dir que en un vestidor no es va a buscar amics." La sentència, tant
directa com freda, va quedar gravada en la memòria del davanter.
El curiós és que Bojan, malgrat el consell, va decidir no seguir-lo al peu de la lletra. "Jo sempre he intentat anar a buscar amics", va confessar. Per a ell, el futbol no podia deslligar-se dels vincles personals, de la proximitat humana. Aquesta necessitat de connexió va ser part de la seva identitat, dins i fora del camp.
El pes de les expectatives i les decepcions
Aquesta actitud oberta, empàtica, també li va portar decepcions. "Probablement m'hagi endut més d'una desil·lusió", va admetre. Perquè, encara que molts pensen que compartir un vestidor implica formar part d'una petita família, la realitat dista molt d'aquesta imatge idealitzada.
En un entorn competitiu, exigent, on cada jugador lluita pel seu lloc, els llaços d'amistat sincera no sempre floreixen. Les dinàmiques internes poden estar marcades per jerarquies, egos, pressions externes i interessos creuats. I en aquest context, la vulnerabilitat emocional —com la que suposa obrir-se als altres amb la intenció de forjar una amistat— pot tornar-se en contra.
Però al final, el més revelador
Malgrat tot, Bojan no renega de la seva manera de ser. "No és una cosa que canviaria tampoc", va dir amb convicció. La seva visió del món segueix intacta: "Sempre ha d'haver-hi amistat, amor, al nivell que sigui." En un entorn tant aspre com el futbol professional, ell va preferir no endurir-se, encara que això suposés pagar el preu.
I és aquí on s'entén el veritable missatge del seu relat: no va ser el vestidor el que va canviar Bojan, va ser Bojan qui va decidir no canviar pel vestidor. Perquè, encara que va aprendre la duresa de l'ambient, va triar seguir sent ell mateix. I potser, aquesta sigui la victòria més difícil —i valuosa— de totes.