La caiguda de Maduro: Trump fulmina Maduro, Veneçuela celebra i Catalunya desorientada
Nicolás Maduro ha estat detingut. El president nord-americà Donald Trump ho va anunciar públicament, i les imatges no van trigar a circular: Maduro baixant de l’avió als Estats Units, camí del seu futur destí, la presó. Una operació dels EUA ha posat fi al recorregut d’un president que va usurpar el poder a Veneçuela després de manipular i robar eleccions.
La detenció no arriba per una qüestió ideològica, sinó per delictes greus: narcotràfic i la seva implicació en xarxes de comerç de drogues. Feia dies que els Estats Units advertien que podia passar alguna cosa a la regió. Finalment, una operació ràpida i amb pràcticament cap baixa ha aconseguit capturar el president usurpador i posar-lo davant la justícia.
Tot això succeeix en un context dramàtic per al poble veneçolà. Avui, segons dades d’organitzacions de drets humans, hi ha 863 presos polítics actius, alguns d’ells menors d’edat. Però aquesta xifra només és la punta de l’iceberg: més de 15.000 persones han estat detingudes per motius polítics al llarg dels anys del règim, moltes alliberades després de tortures, amenaces o exili forçat.
A això s’hi sumen desaparicions forçades, centres de tortura plenament operatius i una població enfonsada en la pobresa, amb salaris mínims de tres dòlars després de 26 anys de dictadura.
La repressió no s’ha limitat a la presó. Organitzacions internacionals han documentat que les forces de seguretat del règim han estat responsables de més de 10.000 execucions extrajudicials en l’última dècada.
Només després de les protestes posteriors a les eleccions manipulades del 2024, almenys 24 civils van morir a mans de l’Estat, alguns d’ells joves i menors. També hi ha presos polítics morts sota custòdia, víctimes de tortures o de la manca d’atenció mèdica.
La caiguda de Maduro ha estat celebrada per la majoria del poble veneçolà, tant dins del país com a l’exili. Una celebració prudent, perquè el règim està debilitat i això el pot fer perillós: milícies urbanes i forces policials continuen desplegades arreu del territori. Tot i això, milions de veneçolans desplaçats pel món han celebrat que, almenys, Maduro haurà de respondre davant la justícia.
A Catalunya, però, la reacció ha estat reveladora. Bona part de l’esquerra institucional —CUP i Esquerra Republicana— ha optat per condemnar l’operació dels Estats Units i situar-se, de facto, al costat del règim veneçolà. L’argument principal ha estat que Donald Trump hauria comès un atac contra la sobirania de Veneçuela.
El que no expliquen és que Nicolás Maduro fa anys que va robar la sobirania al poble veneçolà. La va robar manipulant eleccions, prohibint candidatures, empresonant opositors i perseguint qualsevol que intentés plantar-li cara a les urnes.
Maduro no defensa la sobirania: la segresta. Parlar de sobirania nacional quan un dictador decideix qui pot votar, qui pot presentar-se i qui acaba a la presó és una fal·làcia moral.
Cada vegada que algú ha intentat derrotar Maduro per vies democràtiques, el resultat ha estat la repressió. Presó o exili, com a mínim. En alguns casos, desaparició forçada. És el cas de José Riera (ja hi hem parlat a XCatalunya), opositor veneçolà desaparegut després de desafiar el règim, un exemple clar de com Maduro no només ha buidat de contingut les eleccions, sinó que ha eliminat políticament —i en alguns casos físicament— aquells que volien retornar la sobirania als ciutadans.
Aquest rebuig a l’operació no ha estat exclusiu de l’esquerra. Junts per Catalunya també ha mostrat una posició crítica amb la intervenció, alineant-se amb el discurs del rebuig a l’acció nord-americana. Una postura que contrasta frontalment amb la realitat del carrer veneçolà, on la immensa majoria de la població ha viscut la detenció de Maduro com una alliberació, no com una agressió.
La situació arriba a extrems gairebé surrealistes: mentre el poble veneçolà celebrava la caiguda del dictador, partits catalans es manifestaven contra l’operació. Els únics realment tristos per la detenció de Maduro eren sectors polítics occidentals; els realment contents, el 95% dels veneçolans que no viuen sota el règim.
En aquest context, destaca la posició d’Aliança Catalana i el PP de Catalunya, que han condemnat amb fermesa la dictadura veneçolana, han donat suport a l’operació i s’han posicionat clarament al costat de la comunitat veneçolana.
El futur és incert. Ara s’obre un escenari de possible transició democràtica, amb moltes incògnites. L’escenari ideal seria una transició cap a un govern d’Edmundo González, el candidat que va guanyar unes eleccions que Maduro va manipular.
Això no és un debat teòric ni un joc polític. Parlem de vides humanes: més de 800 presos polítics avui, milers de detinguts al llarg dels anys i milers de morts atribuïbles a l’Estat. Davant d’això, la pregunta és inevitable: qui està al costat de la democràcia i qui ha preferit justificar una dictadura? La història, tard o d’hora, acostuma a respondre.
