Ah, els Mossos d'Esquadra i la seva gloriosa jornada al Parc de la Ciutadella, una jornada que sembla extreta directament d'una pel·lícula de comèdia d’embolics, però amb menys èxit i més desconcert. Imaginem la situació: Carles Puigdemont, l'home que ha passat més temps fugint que un felí davant l’aigua, fa la seva reaparició a Barcelona després de set anys d'exili. Els Mossos disposen d’un pla immaculat per capturar-lo, amb tots els detalls minuciosament calculats. El parc? Controlat. Un furgó per traslladar-lo a la Ciutat de la Justícia? A punt i esperant pacientment. Només calia que Puigdemont seguís l’esquema previst: caure en la seva pròpia trampa. Però, és clar, això seria massa senzill.
En un gir digne dels millors thrillers, Puigdemont es transforma en un mestre de l'escapisme, com si Houdini hagués reencarnat en un polític català. No obstant això, per afegir un toc de comicitat a l’assumpte, no va necessitar cadenes ni caixes de fusta; només una carpa, un barret i un cotxe blanc amb una cadira de rodes al seient del copilot. És en aquest moment que entra en escena l’equip dels Mossos, que, probablement, desitjaven no haver sortit del llit aquell matí.
Després de cinc minuts de discurs al Passeig de Lluís Companys, Puigdemont s’envolta d’una multitud de ciutadans i polítics que conformen un mur humà, una barrera impenetrable per als nostres esforçats agents. Imagineu-vos la perplexitat dels Mossos mentre intentaven travessar aquella muralla de persones, només per veure com Puigdemont es difuminava com un conill en el barret d’un mag, literalment. I això no és tot.
El semàfor 'independentista'
Els Mossos inicien la persecució d’un vehicle que només es pot descriure com el cotxe blanc més astut del món. Aquest cotxe, que podria haver protagonitzat una escena de "The Fast and the Furious", sembla posseir facultats sobrenaturals, o almenys una relació especial amb els semàfors de Barcelona, ja que es va esvair de la vista dels Mossos a causa d’un semàfor en vermell. Sí, heu llegit bé, un semàfor en vermell. Em pregunto si algú ha considerat la possibilitat d’atorgar una condecoració a aquell semàfor per haver estat l’únic obstacle realment efectiu en tot l’operatiu.
Després d'aquesta fuga increïble, els Mossos es veuen obligats a activar el "pla Gàbia", un nom que sona impressionantment sever, però que sembla més adequat per a una atracció de fira que per a un operatiu policial. Aquest pla, dissenyat per bloquejar totes les rutes de fugida a Barcelona i, progressivament, a Catalunya, es va posar en marxa amb tanta eficiència que Puigdemont probablement ja estava degustant un gofre a Waterloo mentre els Mossos encara estaven atrapats en l’embús de l’Eixample.
Eduard Sallent, tocat i enfonsat
I per si això no fos prou, el comissari en cap, Eduard Sallent, es veu obligat a oferir explicacions en una roda de premsa que sembla més un monòleg còmic que un informe oficial. Amb comparacions que equiparen Puigdemont amb el famós Jimmy Jump, conegut per les seves irrupcions inesperades en esdeveniments de gran envergadura, Sallent sembla més un humorista fent un stand-up que un líder policial intentant justificar el que només pot ser descrit com un desastre majúscul.
Finalment, mentre Puigdemont es dirigeix a la seva pròxima destinació secreta i els Mossos es queden amb la seva operació fallida, no podem evitar riure d’aquesta situació. Això sí, riem per no plorar, perquè, en el fons, aquesta història és més pròpia d'una comèdia d’errors que d'una operació policial seriosa. Així que, la propera vegada, potser els Mossos haurien de considerar contractar uns bons guionistes, perquè aquest guió, com a mínim, necessita unes quantes revisions.