Muntatge amb la imatge d'un jove desesperat mirant a terra i amb les mans al capdavant. De fons, l´interior d´un habitatge

L'accés a l'habitatge

El problema que cap polític ha estat capaç de solucionar

L'accés a l'habitatge és una de les qüestions que més preocupen als habitants de Catalunya, segons l'últim CEO fet públic. No és una novetat. Fa anys que aquest assumpte es troba recurrentment en les primeres posicions del que la població detecta com a problemes socials més rellevants. Tampoc és una singularitat catalana.

Grans ciutats globals com Sant Francisco, Sydney, Vancouver, Honk Kong, Paris, Tòquio o Dublín, per citar-ne només alguns exemples, s'han trobat amb la mateixa problemàtica.  El problema de l'accés a l'habitatge no és només una qüestió que afecti les grans ciutats, sinó que aquestes actuen com a principal pol d'atracció de la demanda i en conseqüència, la problemàtica de preus i oferta s'exten en l'àmbit territorial primer per les respectives conurbacions i acabant afectant una àrea que pot englobar, com és el cas de Catalunya, a una gran part del territori nacional. És el cas de Catalunya i Barcelona. Hi ha tres factors bàsics que han conduït a aquest escenari.

Primer, Catalunya ha rebut un impacte migratori incomparable amb cap de les ciutats o regions esmentades en l'anterior paràgraf com a exemples de tensió residencial. Cap de les ciutats o conurbacions urbanes que es troben en el rànquing de més pressió en l'habitatge han tingut un augment tan significatiu de població en un període tan curt de temps.

Resulta impossible negar que l'arribada massiva d'immigració i l'augment de la demanda agregada d'habitatge ha superat de manera colossal la capacitat del sector, públic o privat, d'adaptar-hi d'alguna manera l'oferta. Simplement, ha arribat massa gent en massa poc temps, i el mercat ha col·lapsat. Però, és clar, a la Catalunya colònia, els problemes es multipliquen.

En segon lloc, el país rep gairebé vint milions de turistes l'any. Catalunya té una de les relacions turistes/població més altes del món, situant-se aproximadament entre les 10 primeres regions en l'àmbit global, darrere d'Andorra, Mònaco, Islàndia, Croàcia, Hong Kong, i Macau, però per davant de països com Portugal o Bahames, Seychelles o Fiji i d'altres regions amb una densitat turística menor.

Turistes que s'allotgen en tota mena d'equipaments, que mengen, veuen, fan ús dels serveis i els transports catalans i augmenten significativament la pressió en un país que no està ni preparat per absorbir la demanda dels mateixos habitants, comprimint el mercat de l'habitatge i derivant una part significativa de l'oferta cap a aquest mercat. Un gran negoci per a alguns i una font d'infinita saturació per a la majoria.

El tercer i principal factor que impossibilita acabar amb aquest problema

Les dues primeres singularitats podrien ser gestionades amb èxit i reduir el seu impacte al país si no es combinessin amb la tercera problemàtica, que al meu entendre, és la més perjudicial i la que arrossega el país al caos continu: una classe política parasitària. Des de l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, les diputacions i el Govern dels espanyols, Catalunya està sotmesa a una classe política catastròfica que només és capaç de legislar per augmentar els problemes, regular per crear mals endèmics i articular polítiques que són dissenyades, en el seu infinit populisme colonial, per destruir el país.

Candidats eleccions Parlament Catalunya
Alguns dels cap de llista de les passades eleccions al Parlament | ACN, XCatalunya

Des de la regulació de preus, el trencament de l'equilibri natural del mercat, l'asfíxia fiscal, o la penalització a la iniciativa privada en la promoció d'habitatges, fins a l'efecte crida continuat de la immigració massiva, l'empadronament fraudulent de milers d'il·legals en residències públiques o la criminalització i persecució política a tot aquell que s'atreveixi a fer sonar l'alarma davant la seva insondable incompetència, la classe política catalana demostra que la línia entre l'estupidesa i la maldat és extremadament fina.

L'accés a l'habitatge no és només una qüestió d'ofert i demanda. En una colònia, la llibertat, inclosa la de mercat, està sempre sotmesa a la discrecionalitat malaltissa dels amos i els criats colonials. Quan puguem decidir el nostre present i futur com un país lliure, podrem afrontar el problema de l'habitatge amb les nostres pròpies eines. Mentrestant, el problema anirà creixent, en mans dels de sempre. La falta de llibertat ho podreix tot. I si sembla que no pot anar a pitjor, només cal donar temps als autonomistes per cavar més fons el forat.