La CUP: autòpsia d’una revolució de fireta
Hi ha morts que no cal anunciar. La CUP, aquella força que va néixer per sacsejar-ho tot, ja fa temps que s’apaga lentament, com una flama que s’ofega dins el seu propi fum. El seu final no serà èpic ni tràgic: serà assembleari, lent, metòdic. Una successió de reunions amb més cadires buides que idees.
El drama no és que la CUP mori, sinó com mor. No per repressió, sinó per incompetència. No per persecució, sinó per inanició moral. Quan una organització que havia nascut per alliberar el país acaba fent cua per cobrar al Parlament espanyol, l’esperit de la ruptura queda reduït a una gestoria amb pancartes i crits previsibles.
De la ruptura al funcionariat de la revolució
La CUP va començar com la veu irreverent del carrer, l’esperança dels qui volien fer política des de baix. Però amb el temps va convertir la desobediència en rutina i la revolta en administració. Es va institucionalitzar fins a l’absurd.
Allà on abans hi havia coratge, ara hi ha comissió. On hi havia convicció, ara hi ha protocol. On hi havia una idea de país, ara només hi ha una nòmina. Quan la política es converteix en una professió, la revolució esdevé un souvenir.
El gran desplaçament
Cada cop més antics militants, votants o simpatitzants de la CUP busquen refugi en un altre lloc. Alguns en silenci, altres sense embuts. Moltes descobreixen que Aliança Catalana no és aquell espantall d’“ultradreta” que els havien venut, sinó un projecte seriós que parla del país amb veu pròpia i que posa la identitat catalana al centre del debat públic.
Els que s’hi acosten no són conversos, són decebuts, emprenyats. No han canviat d’ideals, sinó que han vist com la CUP els abandonava. Han entès que no es pot parlar d’independència mentre es cobra la “pagueta” del Parlament espanyol. Que no es pot parlar de sobirania i, alhora, defensar polítiques que dissolen la cohesió nacional.
Prioritats
Tot es redueix a això: les prioritats. Si la prioritat és la independència, l’aposta lògica és Aliança Catalana. Si la prioritat és la defensa d’una immigració descontrolada o d’una cultura de l’ocupació que no ajuda ni als nous vinguts ni als d’aquí, que es quedin a bord del vaixell CUP, aquest Titanic ideològic que s’enfonsa entre cançons assembleàries.
La CUP no ha estat derrotada per l’Estat, sinó pel seu autoengany. Volia alliberar el poble i ha acabat alliberant-se de la realitat. Volia fer història i ha acabat fent burocràcia.
El que la CUP va voler ser
Paradoxalment, Aliança Catalana ha acabat ocupant aquell espai inicial de la CUP: un moviment de base, de país, que parla clar, que no demana permís i que no viu agenollat davant la correcció política. No és ultradreta ni extrema de res: és identitat catalana sense excuses.
I això, avui, és més revolucionari que qualsevol pancarta, pintada, agressió o cantarella.
Epíleg per a una desaparició anunciada
La CUP desapareixerà tal com ha viscut aquests últims anys: parlant molt, fent poc i sobrevivint de l’aparell institucional que deia voler dinamitar. No hi haurà funeral polític ni homenatge. Un dia, simplement, ningú recordarà quan va ser l’última vegada que la CUP va parlar seriosament d’independència.
I aquell dia, en silenci, la història girarà full.
Aliança Catalana continuarà viva perquè, a diferència d’ells, sap qui és, d’on ve i cap on va. I això, en un país acostumat a l’oblit, és la forma més pura de resistència.