2026: Aliança Catalana i l’arquitectura del poder

Hi ha moments en la història política d’un país que no els marca el calendari, sinó el canvi de tempo històric. El 2026 serà un d’aquests moments per a Catalunya i no serà pas un any qualsevol per a Aliança Catalana. Serà l’any en què el projecte que va néixer a la intempèrie dels marges, que va créixer sota setge per, encabat, endurir-se en la confrontació dialèctica, haurà de demostrar si té la capacitat de convertir la ruptura del relat espanyol anestesiant dominant en una vertadera arquitectura real de poder. Català.

Si a principis de 2025 l’imperatiu era la supervivència “biològica” —entrar, resistir i no ser engolit pel sistema—, avui, a les portes del 2026, el repte és un altre: la conquesta de la centralitat política. Les dades no deixen lloc a cap mena de dubte.

Les projeccions del CEO de finals de 2025 situen Aliança Catalana en empat tècnic o superant fins i tot Junts. Això no és una oscil·lació: és un desplaçament tectònic que certifica la fi de la letargia post-procés. El sistema ha completat el cicle clàssic: menyspreu, caricatura i, finalment, pànic tàctic. La pregunta ja no és si Aliança Catalana és forta, sinó si el sistema és capaç d’absorbir-la sense trencar-se.

Del cordó sanitari a la normalització forçada: el pedestal inesperat

El 2025 ha estat l’any d’un règim d’excepció parlamentària no declarat. Temps d’intervenció retallats, exclusions simbòliques, silencis informatius calculats i un ús instrumental del Reglament com a eina de contenció. L’objectiu era evitar la normalització a qualsevol preu. Tanmateix, el resultat ha estat la construcció involuntària d’una contrahegemonia perfecta.

El cordó sanitari no ha actuat com un mur, sinó com un pedestal. Ha reforçat la percepció que Aliança Catalana és l’única força que diu allò que el sistema calla per covardia o interès. Al silenciar-la a l’hemicicle, l’han feta omnipresent al carrer i a les xarxes. El dèficit democràtic del veto ha legitimat moralment la dissidència. El repte del 2026, doncs, no és lamentar l’exclusió, sinó utilitzar-la com a palanca: cada intent de silenciament és ara una prova de càrrec contra un sistema colonial i corrupte que té por del debat perquè sap que el perdria.

Quan el Parlament calla, la política es desplaça: Barcelona, camp de batalla

El tancament nadalenc de l’activitat parlamentària ha deixat al descobert una veritat fonamental: la política no s’atura, canvia d’escenari. I en aquest nou escenari, Aliança Catalana duu la iniciativa. La campanya de denúncies lingüístiques a 700 comerços de Barcelona ha estat l’operació de disrupció més eficaç de l’any. Lluny de ser una rebequeria identitària, s’ha basat en un principi revolucionari en la seva senzillesa: l’aplicació estricta de la llei vigent.

La paradoxa ha deixat el sistema totalment despullat: mentre els mitjans acusen AC d’extremisme, el partit simplement exigeix que es compleixi la normativa que els altres van aprovar però mai van aplicar. L’obertura de la seu a l’Eixample simbolitza aquest assalt a la metròpoli i cap-i-casal: Barcelona deixa de ser territori hostil per esdevenir el laboratori de la recuperació nacional.

La fi de la ingenuïtat: desintermediació i guerra narrativa

El 2025 ha ensenyat una llei fonamental: el sistema mediàtic no és neutral; és part en el conflicte. La resposta d’Aliança Catalana ha estat la desintermediació radical. Si els editors filtren i condicionen, AC emet directament. Aquesta tàctica no és una opció, sinó una necessitat estratègica. L’exclusió mediàtica, quan és percebuda com a injusta, amplifica l’adhesió i l’audiència ja no necessita el permís de la premsa concertada per validar la seva opció política.

La veritat oficial ha mort; visca la veritat sentida estimat lector! El 2026 serà l’any on haurem d’endurir aquest camí: canals propis, discurs directe i capacitat de resposta immediata. La batalla no es lliura a les portades, sinó a les pantalles dels mòbils i a les converses dels barris.

Créixer sense diluir-se: la línia vermella nacional

El creixement sostingut obre oportunitats, però també el risc més perillós: la temptació interna de la moderació cosmètica. Aliança Catalana creix perquè és autèntica, no malgrat ser-ho. El descart explícit d’aliances amb Vox és fonamental en aquest sentit: no es tracta de canviar un nacionalisme espanyol per un altre, sinó de construir una alternativa nacional catalana lliure de subordinacions i d’ingerències externes.

Aquesta claredat és el que permet ocupar un espai polític únic: el de l’ordre, la seguretat i la identitat, defensats des d’un catalanisme polític totalment empeltat a les necessitats de la Nació el segle XXI. En un escenari geopolític de «zona grisa», el posicionament clar a favor d’Occident i d’Israel, per exemple, no han estat anecdòtics; és una coordenada ideològica: Seny, Ordre, Llibertat i Seguretat com a eixos indivisibles.

De la contrahegemonia al poder real: preparats per governar el conflicte

El gran repte del 2026 serà donar el salt de la força contrahegemònica a la capacitat de govern. Això implica anar més enllà de la denúncia i construir proposta estructural en àmbits clau: immigració i control, seguretat, llengua i cohesió, despesa pública i sobirania real. Implica implantació territorial sòlida (la seu de l’Eixample n’és només el començament), disciplina interna i una preparació quirúrgica per a tots els escenaris, inclòs un possible avançament electoral si el govern Illa entra en crisi definitiva.

El sistema ho sap. I per això s’enrocarà encara més amb el que representa Sílvia Orriols. El 2026 veurem una mutació en les tècniques de contenció: del silenci al lawfare moral i administratiu. S’activaran tres mecanismes principals: saturació informativa negativa (sobreexposició en marcs de “polèmica” i “radicalitat”), la pinça narrativa Vox-CUP per desmobilitzar l’independentisme clàssic, i l’ofensiva burocràtica amb fiscalització microscòpica de cada moviment.

També més violència simbòlica de l’esquerra i l’extremaesquerra.  La clau, però, serà mantenir la sang freda: quan l’adversari recorre a la guerra bruta, està reconeixent implícitament que ha perdut la batalla de les idees.

2026: L’hora de la veritat per a Catalunya 

El 2026 no serà un any còmode. Serà un any de confrontació oberta, de tensions i de prova definitiva. Però pot ser, també, l’any decisiu. La pregunta que sobrevola el país ja no és si Aliança Catalana molesta. La pregunta, la única que importa, és si està preparada per governar el conflicte que ha obert. A parer d’aquest humil cronista tot indica que, mentre els altres gestionen la decadència, Aliança Catalana està dissenyant el renaixement. La resistència ha acabat. Ara comença la conquesta. 

Com es prepara el sistema per al 2026

El sistema no frenarà Aliança Catalana amb arguments, perquè sap que els ha perdut. Ho farà amb soroll, por i manipulació. S’intensificarà el biaix mediàtic, passant de la invisibilització a la distorsió constant. Es criminalitzarà moralment el discurs, repetint fins a la sacietat etiquetes com “odi” o “extremadreta”. El cordó sanitari es reconfigurarà: menys explícit, més sofisticat, amb exclusions selectives i obstacles administratius. I es provarà de sembrar divisions internes mitjançant intoxicació i filtracions interessades. 

La clau del 2026 per a Sílvia Orriols és prou senzilla, doncs: no sorprendre’s, no improvisar i no recular. Quan l’atac és coordinat, és perquè el camí és l’encertat. El 2026 ja ha començat, i no admetrà ingenuïtats.