El president de Castella-la Manxa, l'inefable Emiliano García-Page, amb una clàssica impunitat espanyola per insultar els catalans, ha afirmat fa poques hores que "la riquesa de Catalunya no és dels catalans, és de tots". Aquest gris personatge presideix una comunitat amb un superàvit fiscal superior al 12%, mentre que Catalunya pateix un dèficit fiscal crònic que supera el 10% anual. Aquesta situació, que beneficia enormement comunitats com la seva, és el resultat d'un espoli sistemàtic que condemna Catalunya a veure com els seus recursos financers, i tot el present i futur que aquests comporten, són transferits cap a altres regions espanyoles, privant-la dels fons necessaris per al seu propi desenvolupament.
Aquest robatori permanent, amb un dèficit de desenes de milers de milions d'euros que mai tornen a Catalunya, suposa un cop mortal per a les infraestructures catalanes, serveis socials i capacitat d'inversió, mentre que les comunitats amb superàvit, com Castella-la Manxa, gaudeixen d'un nivell de benestar desproporcionat, finançat amb el robatori descarat dels diners dels catalans. Els beneficis extraordinaris que García-Page i les sangoneres espanyoles obtenen d'aquest sistema colonial són la prova palpable que veuen Catalunya com una esclava fiscal, destinada a treballar per mantenir el seu luxe i comoditat, mentre la societat catalana és forçada a suportar les conseqüències nefastes d'aquest saqueig continuat.
La frase "la riquesa de Catalunya no és dels catalans, és de tots" revela, a més, una insuperable visió colonialista que ha estat implementada i mantinguda ininterrumpudament per l'Estat espanyol des de fa segles. Aquesta afirmació, que en el fons és un clàssic de la política castellana, reflecteix el que qualsevol ciutadà d'un país lliure consideraria com una manifestació clara de supremacisme totalitari, i un motiu directe i indiscutible de trencament immediat. A nivell polític, econòmic i social, Catalunya ha estat objecte d'un procés de saqueig que no té comparació amb altres regions dins de la mateixa Europa, i menys encara amb cap altre sistema democràtic modern.
Si considerem la frase des d'un punt de vista econòmic, el simple fet que es pugui argumentar que "la riquesa de Catalunya" pertany als espanyols exemplifica una lògica extractiva, pròpia d'un sistema colonial ben clar. La mateixa lògica que justificava, en altres èpoques, que les colònies estiguessin al servei de les metròpolis, produint riquesa que, un cop creada, era drenada sistemàticament cap al centre del poder. Els catalans generen una part important del PIB espanyol, i les dades mostren que Catalunya aporta entre 25.000 i 35.000 milions d’euros anuals en termes de dèficit fiscal, diners que no tornen mai a la societat catalana ni en infraestructures, ni en serveis públics, ni en inversions, ii la priven continuament de desenvolupar un projecte nacional en cap sentit. No és només immoral, no és només una mostra d'odi atàvic, sinó social i econòmicament insostenible.
L'espoli augmenta cada any que passa
Catalunya és un territori que, any rere any, contribueix de manera desmesurada a les arques de l'Estat espanyol sense veure’n el retorn necessari per mantenir el seu propi benestar. Aquest tipus d'espoli és inaudit si es compara amb altres territoris europeus que també pateixen dèficits fiscals dins els seus estats. En qualsevol país amb una mínima consideració federal, com Alemanya o els Estats Units, es mantenen uns equilibris que impedeixen que una regió sigui espoliada a aquest nivell. El cas català és extrem, no només per la magnitud del dèficit fiscal, sinó també per la falta de reciprocitat i per la clara voluntat de mantenir Catalunya en un estatus de subordinació perpètua i subdesenvolupament. Això, sumat a la manca tota d'autonomia legal i política, redueix els catalans a un poble dominat, sotmés i esclavitzat.
És innegable que aquest saqueig fiscal respon a una visió centralista, que nega als catalans el dret a gaudir dels fruits del seu propi esforç. Des d'una perspectiva independentista catalana, el que això implica és clar: Catalunya és una colònia espanyola, i el seu paper dins de l'Estat és proveir riquesa que beneficia Madrid i altres regions, sense importar el perjudici que això causa a la seva pròpia població. La solució a aquest espoli fiscal no és negociar "peonades" amb l’Estat espanyol, ni acceptar reformes cosmètiques. L'única via realista, coherent amb els principis liberals i democràtics, és trencar amb aquest model colonial. Catalunya ha de ser un estat independent per assegurar que la riquesa que genera reverteixi en el benestar dels seus propis ciutadans, i no en el manteniment d'un estat que la menysprea i la utilitza.
Els intents de presentar aquesta situació com una forma de "solidaritat" són cínics i deshonestos. La solidaritat no és un eufemisme per a l’espoli, i qualsevol sistema fiscal que condemni una regió a la dependència crònica d’un estat central és simplement un acte de saqueig. Catalunya no ha de continuar permetent que el seu treball, la seva innovació i la seva capacitat econòmica siguin utilitzats per finançar un projecte polític i social que la subordina.
Superen tots els límits
La frase "La riquesa de Catalunya no és dels catalans, és de tots" és una declaració de guerra contra el dret dels catalans a decidir sobre el seu futur. Implica que no són els catalans els que tenen la sobirania sobre els recursos que generen, sinó una entitat externa que ho administra al seu favor. Aquesta situació no és compatible amb cap principi de justícia o llibertat. Catalunya ha de lluitar per la seva sobirania completa, per esdevenir un estat lliure, que pugui gestionar les seves pròpies riqueses i garantir un futur digne a la seva gent.
L'espoli fiscal al qual Catalunya està sotmesa és, senzillament, intolerable. La única resposta coherent, justa i moralment defensable és la independència. Només així Catalunya deixarà de ser una colònia saquejada, condemnada a servir a una metròpoli que la veu com una simple font de recursos. La independència és la clau per aturar aquest procés d'espoli i per garantir que la riquesa de Catalunya, per fi, sigui dels catalans.