L’estratègia del retorn a la pax autonomica, liderada per un acord cada dia més evident entre partits autonomistes i espanyolistes, suposa un atac frontal a qualsevol expressió de llibertat que sorgeixi del poble català. Aquest nou intent d’imposar una suposada normalitat autonòmica no només implica la negació de la voluntat popular independentista, sinó que es basa en un esquema que persegueix i criminalitza qualsevol indici de dissidència, amb l’objectiu de desarmar qualsevol moviment que qüestioni l’actual statu quo colonial. Aquesta tàctica de "nacional socialisme espanyol", és una forma de control estatal mal revestida de pàtina de catalanisme folklòric, desnaturalitzat i còmplice de l'espanyolització.
Aquesta “pax autonomica”, liderada per la mateixa colla de pallassos ambulants de sempre, busca desactivar tota força política, social o cultural que pugui posar en dubte la integritat de l'Estat espanyol. Per aconseguir-ho, una de les eines més utilitzades és i serà la repressió institucional, que adopta diverses formes, des de la censura mediàtica fins a la judicialització de qualsevol intent d’expressió sobiranista. La maquinària judicial, històricament al servei de l'Estat centralista, s’ha convertit en una eina d’opressió constant que busca suprimir el dret a la protesta, a la dissidència, i fins i tot a la simple afirmació de la identitat catalana.
Aquest fenomen, però, no és nou. És una evolució de l’anomenat "nacionalisme banal espanyol", un concepte que, ja va definir el politòleg Michael Billig, i que es refereix a aquelles pràctiques diàries que reforcen la identitat nacional d’un Estat sense que siguin percebudes com a actes nacionals explícits. En el cas espanyol, aquest nacionalisme banal colonial es manifesta en els petits gestos de control cultural i lingüístic, en l’imposició de símbols i narratives oficials, i en la continuada negació de la diversitat nacional dins les seves fronteres. Però, a diferència del que suggereix Billig, aquest nacionalisme banal a Espanya es transforma en una maquinària ideològica sofisticada que, lluny de ser passiva, actua com a un continu martell repressiu en qualsevol context en què es qüestioni la unitat d’Espanya o es defensi un tipus de pensament alliberador català.
Illa emergeix per dur a terme aquesta pràctica
És en aquest context que reneix un catalanisme espanyolitzador i caspós, el màxim esponent del qual és l'enterramorts Illa, que representa una caricatura del moviment catalanista original que, lluny de defensar els interessos del poble català, actua com a corretja de transmissió de l'Estat espanyol i els seus objectius assimilacionistes. Aquest pseudo-catalanisme és promogut i difós per certs partits que, sota una capa de retòrica autonòmica, es dediquen a mantenir la subordinació de Catalunya dins del marc constitucional espanyol. Per a aquests partits, la identitat catalana no és més que una marca regional, una espècie de folklore inofensiu que pot ser utilitzat sempre que no posi en perill l’estructura de poder establerta.
El catalanisme espanyolitzador es manifesta de moltes maneres. Sovint es veu en la instrumentalització de la llengua catalana com a eina de propaganda, no pas com a mitjà de resistència cultural. L’esforç per mantenir el català en determinades institucions o àmbits educatius es presenta com un gran èxit autonòmic, mentre que la seva degradació i marginació en molts altres sectors és ignorada o fins i tot acceptada amb resignació. Aquest catalanisme desnaturalitzat busca presentar una imatge falsa d’un país que, tot i tenir certs elements culturals diferenciats, ha acceptat la seva condició de comunitat autònoma dins l'Estat espanyol.
Aquesta estratègia té un objectiu que resulta vergonyosament evident: desactivar qualsevol força política o social que pugui recordar als catalans que la seva nació no és una regió espanyola per voluntat pròpia, sinó una colònia sotmesa i saquejada per la força. Qualsevol intent de recordar aquesta realitat és immediatament perseguit, ja sigui mitjançant la judicialització de la política, la censura mediàtica o l’assetjament a figures públiques i moviments que s’atreveixen a desafiar l’ordre establert. Aquesta persecució no es limita als independentistes més radicals, sinó que també s’estén a aquells que, tot i no ser obertament sobiranistes, s’atreveixen a qüestionar l’estructura centralista de l'Estat.
Una estratègia habitual
Un dels elements centrals d’aquesta estratègia és la criminalització de la dissidència. Els mecanismes repressius de l'Estat espanyol, especialment els aparells judicials i policials, actuen com a eines de control polític. No és cap casualitat que les causes judicials contra líders independentistes es multipliquin, mentre que la corrupció estructural dels partits espanyolistes sigui tractada amb indulgència o, directament, ignorada. Aquesta dualitat revela una estructura de poder profundament antidemocràtica, que utilitza la llei com a eina de repressió selectiva, i que busca silenciar qualsevol intent de desafiament real a la seva autoritat.
Risc a sectors que històricament havien escapat de la influència espanyola
Però aquesta persecució no és només política. El nacionalisme espanyol s’ha infiltrat en tots els aspectes de la vida social i cultural. Les institucions educatives, els mitjans de comunicació i la cultura popular han estat progressivament colonitzats per un discurs espanyolista que cerca la normalització de la submissió catalana. La història es reescriu per presentar l’encaix de Catalunya a Espanya com una realitat inevitable i desitjable, mentre que les expressions culturals que recorden la identitat independent de la nació catalana són ridiculitzades o marginades.
En aquest escenari, qualsevol moviment que recordi la veritable naturalesa de la relació entre Catalunya i Espanya és vist com una amenaça existencial. I és per això que la repressió no es limita als àmbits polítics, sinó que s’estén també a les expressions culturals i socials.
Els mitjans de comunicació públic i concertats, controlats o influïts per interessos espanyolistes, es dediquen a silenciar o distorsionar la realitat catalana, mentre que els agents culturals que busquen mantenir viva la flama de la identitat nacional són sistemàticament atacats o marginats.
Aquest retorn a la "pax autonomica" no és més que una estratègia per assegurar la continuïtat de l’ordre colonial que ha caracteritzat la relació de submissió entre Catalunya i Espanya durant segles.
Quina és la solució?
La solució, per tant, no passa per acceptar aquesta falsa normalitat, sinó per rebutjar-la amb força. Catalunya no pot conformar-se amb ser una colònia sotmesa i saquejada per la força. La llibertat nacional no és una opció, és una necessitat. I només a través de la resistència política, cultural i social, es podrà trencar amb aquest sistema de repressió institucionalitzada que busca esborrar qualsevol indici de sobirania catalana.