El nacional socialista espanyol, Salvador Illa, en el seu primer ple com a president de la que, sota el seu Govern colonial no deixarà de ser la gestoria autonòmica de la Generalitat, es va dirigir a la diputada Sílvia Orriols amb el que ell va anomenar "cinc coses". Illa no és un prodigi de l'oratòria, ni té la talla per desenvolupar un discurs mínimament coherent en res, i molt menys si s'aparta una coma de l'elemental guió per a sòmines que els socialistes espanyols dissenyen pels escassos d'enteniment com ell i el seu públic.
Però en aquest Ple, el president 155è va tenir la llanuda ocurrència de dirigir-se a Orriols amb mig decàleg que cal analitzar amb prudència, per observar amb detall fins a quin punt la Presidència de la Generalitat ha arribat al límit de la vergonya aliena en mans d'un ministre espanyol curt de gambals.
Si m'ho permeteu, reproduiré primer punt per punt les bajanades que Illa va deixar anar al Parlament en el seu petit sermó contra Orriols, i a continuació en faré un simple comentari que, encara que bàsic, il·lustri el nivell de misèria política, intel·lectual i moral que caracteritza el 155è i el seu Govern de capsigranys tocacampanes. Les "cinc coses d'Illa" van anar així, referint-se a la batllessa de Ripoll i diputada d'Aliança Catalana.
Primera: Vostè no és ningú per donar lliços de qui és català i qui no és català.
Doncs, sí. Tot català, com a individu, forma part d'una comunitat nacional amb uns trets històrics, culturals, lingüístics i d'usos i costums que li permeten formar part de la Nació catalana. Aquest fet determina la seva identitat i li permet distingir-se com a igual als altres catalans, particularitzant-se, i diferenciar-se dels individus que pertanyen a altres grups nacionals diferents.
Orriols, com a catalana i com a tot català, té el dret, la legitimitat i jo diria el deure d'identificar-se com a tal, i la facultat inherent i natural de discernir amb tot criteri qui comparteix la seva identitat i qui no. Aquesta no és una prerrogativa exclusiva dels catalans. Tots els membres de les nacions del món, com a individus i com a grup, tenen aquesta facultat, i l'exerceixen amb naturalitat i sense contemplacions.
Segona: Com a president de la Generalitat de Catalunya, pel meu govern tothom que vingui a millorar Catalunya és català. I té drets i deures. Tan català com vostè o com jo. Els mateixos que tenim vostè i jo, i així els tractarem
Com a nacional socialista espanyol, Illa no es distingeix per la seva clarividència intel·lectual. Immediatament després de dir-li a Orriols que ella no podia determinar qui és català i qui no, el campió dels cretins passa directament a definir qui és català. Ell i el seu Govern consideren que qui ve a millorar Catalunya és català. Aquesta locució, que caricaturitza la famosa i nefasta ocurrència de Pujol, és contrària a tota lògica i salta pels aires a la mínima anàlisi racional.
Millorar Catalunya és un concepte tan abstracte, tan eteri, tan inconcret, que de fet pot aplicar-se a un ric turista japonès, un exitós jugador de futbol polonès, una prominent enginyera de programari indi o el timoner d'un veler de la Copa Amèrica, que passin un dia, una setmana o dos anys al país i hi aportin quelcom mínimament positiu. Com tothom entén, això va més enllà de l'absurditat més grotesca.
Però és que en la seva infinita estupidesa, el comentari resulta inaplicable a les desenes de milers d'immigrants, legals o no, que apareixen a Catalunya cada any, i que lluny d'aportar alguna cosa positiva al país, parasiten els recursos nacionals sense contribuir en res, quan no viuen en la més miserable de les necessitats o de la delinqüència reincident. Fer de la identitat catalana una qüestió de voluntat passatgera, liquida, banal, discrecional, translúcida, és l'obsessió malaltissa atàvica de l'espanyolisme. Per això, qualsevol arreplegat que trepitgi cada nostra ja pot ser considerat, en pro de l'anorreament nacional, com a català. Un clàssic del nacionalisme totalitari.
Tercera: vostè a mi em guanya en discursos d'odi, em guanya en dissoldre la convivència a Catalunya. No em guanya ni em dona cap lliçó en treball. Li dic: treballo més que vostè. Soc més treballador que vostè. No li admeto cap lliçó en això
Si en alguna cosa s'ha distingit Illa en la seva carrera política és en ser acusat - se'n va lliurar perquè havia prescrit - per corrupció. Si aquesta és la seva línia de treball, el millor que poden fer els catalans és perdre'l de vista, a ell i al seu Govern de sòmines, com més aviat millor. Però és que, a més, una de les especialitats dels socialistes catalans és distingir-se com a odiadors professionals de tot allò que representi una catalanitat real, donant suport a tot allò que denigri la cultura catalana amb un nacionalisme banal de primera divisió.
Quarta: Jo no acostumo a donar lliçons, però a vostè ni en donaré alguna. Aprengui educació i aprengui a respectar les institucions que són de tots els catalans. De tots, no de vostè, de tots els catalans
Això ho diu un president de la Generalitat que va donar suport entusiasta a l'aplicació de l'article 155, que clausurava la institució que avui té la pocavergonya de presidir. No cal cap més comentari per entendre la talla d'un individu capaç d'aital baixesa moral.
Cinquena: Perquè tingui les coses ben clares vostè. Jo també governo pels ciutadans de Ripoll. I estaré especialment atén a què els ciutadans de Ripoll que no comparteixen el seu discurs d'odi trobin en el govern de la generalitat polítiques efectives. I estaré vigilant com a president de Catalunya, el que fa vostè com a alcaldessa de Ripoll. I vostè, com tothom, complirà la legalitat, li agradi o no li agradi
Aquesta última "cosa" d'Illa és una amenaça. Una amenaça del poder estatal socialista, de la seva maquinària anticatalana, repressiva, corrupte, col·laboracionista i criminal, per provar d'intimidar Sílvia Orriols. No pot resultar més patètic ni lamentable. No, Illa no governa a Ripoll ni per als ripollesos, ni ho farà mai. Qui sí que ho fa amb excel·lència, transparència i amb un suport popular creixent és la batllessa Orriols. Illa era de vacances quan Orriols i el seu consistori van organitzar i celebrar un honorable i merescut homenatge a les víctimes de l'agost del 2017.
Illa era ministre de sanitat espanyola quan ell i els seus col·laboradors van desplegar una xarxa de suposada corrupció que avui encara és investigada. Illa era batlle de la Roca del Vallès quan va ser acusat i condemnat per corrupció. Illa era director de justícia de la Generalitat quan va ser acomiadat per inflar els costos de la Ciutat de la Justícia.
Que un personatge com aquest, carallot de primera categoria, corrupte fins a la medul·la, s'atreveixi a insultar i amenaçar a Orriols, és un símptoma, encara que no ho sembli, de por. I per molta por que tingui davant les veritats que li etziba a ell i als seus col·laboradors autonomistes la diputada Orriols, amb Aliança Catalana al Parlament, aquesta por, us ho puc assegurar, esdevindrà pànic.