21 de novembre de 2026, a les 12:09h

XCatalunya.cat

Diari d'informació general

Oriol Junqueras reacciona a la proposta de Gabriel Rufián sobre un Govern de concrentració: ‘No…’

Oriol Junqueras en un míting d'ERC

Oriol Junqueras en un míting d'ERC

El president d’ERC desautoritza l’estratègia del seu cap de llista al Congrés i ajorna qualsevol debat sobre aliances a la Generalitat fins passades les eleccions del 29 de novembre

El president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, ha tancat la porta a la proposta del seu propi cap de llista al Congrés, Gabriel Rufián, de conformar un Govern de concentració a la Generalitat en cas que el Partit Popular i Vox assoleixin la majoria a la Moncloa. Amb un contundent «no ens precipitem», el líder republicà ha desautoritzat l’estratègia d’anticipació del candidat durant un acte a Barcelona, marcant una línia clara: l’objectiu immediat és retenir els 7 escons que la formació defensa actualment a la cambra baixa de cara a les eleccions del pròxim 29 de novembre de 2026, sense hipotecar prematurament la política d’aliances al Parlament. Aquesta discrepància pública evidencia les diferents sensibilitats dins la cúpula republicana sobre com afrontar l’escenari postelectoral espanyol i quina relació cal mantenir amb la resta de forces de l’hemicicle català.

Divergències estratègiques a les portes del 29 de novembre

La idea d’un executiu d’emergència a Catalunya, llançada per Rufián com a dic de contenció davant un possible viratge cap a l’extrema dreta a l’Estat, xoca frontalment amb el pragmatisme de la direcció orgànica del partit. Junqueras rebutja donar per feta la victòria del bloc conservador i prefereix centrar la pressió de campanya en el vot útil d’esquerres. Aquest moviment té una doble lectura analítica en clau interna i externa. D’una banda, la direcció vol evitar regalar oxigen a l’espai postconvergent abans d’obrir les urnes. De l’altra, l’executiva protegeix la geometria variable dels 20 escons d’ERC al Parlament de Catalunya. Qualsevol compromís previ de concentració, que implicaria asseure’s necessàriament amb Junts i alterar l’estabilitat vigent, limitaria dràsticament el marge de maniobra de la formació per negociar futurs pressupostos o decantar majories parlamentàries ordinàries.

La distància entre el president del partit i el candidat a Madrid s’ha fet encara més evident en la gestió simbòlica del retorn de Carles Puigdemont. Mentre Rufián va descartar obertament una recepció institucional o personal al líder de Junts un cop se li apliqui plenament l’amnistia, Junqueras ha garantit de forma rotunda que es reunirà amb ell. Aquesta posició busca cosir ponts amb l’electorat independentista més mobilitzat, subratllant el compromís històric amb els represaliats i diluint la imatge de divisió crònica. En paral·lel, el cap de llista al Congrés manté un perfil de confrontació directa amb l’espai de Waterloo, una tàctica dissenyada específicament per disputar l’hegemonia electoral als socialistes a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquesta bicefàlia discursiva il·lustra el complex equilibri d’Esquerra en l’actual cicle. El partit necessita mantenir un to combatiu i fronterer amb el PSC a Madrid per no perdre pistonada a les urnes, però alhora requereix una figura institucional i conciliadora a Catalunya per no alienar el votant sobiranista moderat. L’autoritat de Junqueras actua aquí com a fre d’urgència davant declaracions que podrien enterbolir la fràgil pau interna de l’independentisme.

L’ofensiva econòmica contra la llei de 1992 i el PSC de Jordi Hereu

Més enllà de la política de pactes, l’estratègia republicana per a la recta final de la campanya pivota decididament cap a l’economia productiva, un terreny històricament dominat per la dreta catalana. Junqueras, acompanyat de la número 4 per Barcelona, Laura Pelay, i la cap de llista per Lleida, Inés Granollers, ha focalitzat els atacs contra el ministre d’Indústria espanyol i cap de cartell del PSC, Jordi Hereu. L’acusació central és la paràlisi legislativa a la Moncloa, incapaç d’actualitzar una llei d’indústria que data de l’any 1992, una època prèvia a la digitalització massiva i als reptes vinculats a la transició ecològica.

Aquesta ofensiva econòmica busca erosionar el perfil gestor dels socialistes catalans i capitalitzar el malestar del sector secundari. ERC planteja un pla de xoc per a la reindustrialització que aprofiti les directives del marc europeu, com ara la iniciativa de defensa dels productes fabricats a la Unió Europea, actualment encallades per la manca de transposició normativa de l’Estat. La pèrdua de teixit productiu, exemplificada pel dirigent d’Esquerra amb la deslocalització històrica de la fabricació d’autobusos fora de comarques com la Selva, serveix als republicans per vincular la dependència política de Madrid amb una decadència econòmica tangible per a les famílies.

Exigint l’ús sistemàtic de la contractació pública per blindar la producció local, Esquerra intenta arrabassar al PSC la bandera de la defensa dels llocs de treball industrials i, simultàniament, projectar una imatge de solvència governamental davant l’empresariat català. Aquest gir cap a qüestions materials pretén demostrar que l’agenda independentista no és incompatible amb la gestió pressupostària i econòmica diària del país, especialment a les portes d’uns comicis decisius.

La intervenció del president republicà redefineix així el marc de campanya per a Esquerra. Tanca la porta a coalicions d’emergència forçades per la por, manté la mà estesa a l’independentisme represaliat i planteja un xoc frontal amb el PSC en l’eix de les polítiques materials. Queda per veure si aquesta correcció de rumb, impulsada des de la cúpula, aconseguirà mobilitzar l’electorat indecís o si la fricció tàctica amb el seu principal portaveu a la cambra baixa espanyola acabarà llastant el missatge republicà.