El moviment de Joan Laporta que va canviar el Barça: Mourinho encara rabia
José Mourinho, entrenador del Reial Madrid
El periodista Xavi Torres revela que el tècnic portuguès va arrasar en la votació de la directiva del FC Barcelona, on l’entrenador de Santpedor no va obtenir cap suport inicial
L’any 2008, el president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, va prendre una decisió unilateral que va alterar per complet la història de l’entitat catalana: vetar la contractació de José Mourinho com a substitut natural de Frank Rijkaard. Tot i que el tècnic portuguès va arrasar en la votació interna de la junta directiva d’aquell moment, Laporta va optar per imposar la figura de Pep Guardiola, un candidat que no havia rebut ni un sol vot per part dels directius. Aquesta revelació, feta pública el 28 de setembre de 2026 pel periodista Xavi Torres a RAC1, desmunta la narrativa històrica d’una transició plàcida i unànime cap a l’època més gloriosa del club al Camp Nou.
Abans d’arribar a aquella tibant votació, la maquinària esportiva del Barça ja s’havia posat en marxa de manera clandestina per avaluar l’opció de Mourinho. Una delegació blaugrana es va desplaçar a Galícia per mantenir una reunió presencial i exhaustiva amb l’entrenador de Setúbal. En aquesta trobada hi va participar el llavors vicepresident esportiu, Marc Ingla. La intenció inicial era que el secretari tècnic, Txiki Begiristain, també hi fos present per analitzar de primera mà l’encaix tàctic i l’estil de joc proposat, però un contratemps logístic el va deixar a terra en perdre l’avió a Madrid, impedint la seva assistència a la cimera gallega.
La junta del Barça va atorgar zero vots a Guardiola i tres a Pellegrini l’estiu de 2008
Amb el projecte esportiu del portuguès completament detallat sobre la taula, la directiva va procedir a emetre els seus vots per escollir el nou líder de la banqueta. Els resultats van ser demolidors a favor de l’exentrenador del Chelsea, que va obtenir una majoria aclaparadora. Com a principal alternativa no va emergir Guardiola, sinó el xilè Manuel Pellegrini, que en aquell moment dirigia el Vila-real amb molt d’èxit i va aconseguir esgarrapar fins a tres sufragis del nucli directiu.
El futur creador de l’històric ‘Sextet’ va tancar el recompte d’aquella jornada amb un marcador de zero vots. Aquesta dada evidenciava la profunda desconfiança de la cúpula cap a un tècnic novell que únicament tenia experiència dirigint el filial a la Tercera Divisió, considerant que el salt al primer equip representava un risc inassumible per a una plantilla en plena descomposició.
La decisió presidencial de Joan Laporta dictada per Johan Cruyff i Txiki Begiristain
Davant d’aquest escenari de suport massiu a Mourinho, la resolució va recaure de manera directa i autoritària sobre la figura presidencial. Joan Laporta va exercir el seu poder executiu per anul·lar l’escrutini de la seva pròpia junta. La influència de dos noms absolutament clau va decantar la balança definitivament cap a Santpedor: Johan Cruyff i el propi Txiki Begiristain.
L’aval incondicional de l’holandès volador, que actuava com a conseller extern de màxima confiança, sumat a la insistència cega del secretari tècnic, van proporcionar a Laporta els arguments de pes necessaris per tancar el debat intern de soca-rel. El president va clausurar la discussió imposant el nom de Guardiola en contra del criteri financer i esportiu de la majoria dels seus companys de viatge.
L’impacte tàctic d’un FC Barcelona de Mourinho: menys possessió i més duels per 90 minuts
Lluny de la imatge d’enemistat visceral que es forjaria anys més tard durant la seva etapa al Reial Madrid, el 2008 José Mourinho desitjava fervorosament entrenar el Barça, fins al punt de demanar intermediació mediàtica per facilitar la seva arribada. A nivell tàctic, el perfil del conjunt culer exigia una sacsejada estructural profunda després de la davallada física de Ronaldinho i Deco. Si el veto de Laporta no hagués existit, el sistema sota la batuta de Mourinho s’hauria estructurat al voltant d’un 4-3-3 més vertical, reduint la dependència del joc de posició estricte.
L’anàlisi de la pissarra permet deduir que figures com Xavi Hernández i Andrés Iniesta haurien assumit rols més pragmàtics. Mourinho els hauria exigit un increment en les mètriques d’accions de pressió i duels guanyats per 90 minuts, relegant la possessió defensiva a un segon terme. A més, l’aparició fulgurant de joves de La Masia com Sergio Busquets s’hauria vist alterada, atesa la predilecció històrica del portuguès per pivots de perfil físic contrastat i quilometratge a l’elit. Tot i que l’equip hauria estat competitiu i hauria practicat bon futbol, l’absència de la radicalitat estètica de Guardiola hauria dibuixat una hegemonia molt diferent a Catalunya i a Europa.