Les velles maniobres tornen al Parlament per frenar Aliança Catalana
L’activitat política catalana ha començat el 2026 amb una sensació coneguda: nervis al bloc institucional i moviments coordinats per reordenar el tauler. Després d’un 2025 que va fer trontollar els equilibris interns —amb l’entrada d’Aliança Catalana al centre del debat polític. mediàtic i social—, el nou curs parlamentari arrenca amb dues operacions clarament identificables.
Dues maniobres clàssiques. Dos relats reciclats. Un mateix objectiu: frenar l’ascens d’Aliança Catalana i restaurar un marc de control de la colònia que havia començat a esquerdar-se.
Primer moviment: ERC i el “pacte fiscal” de despatx
A les reunions prèvies als pressupostos, ERC torna a activar el seu discurs preferit. Fonts parlamentàries confirmen que els republicans venen com a “acord històric” una nova entesa amb el Govern d’Illa en matèria de finançament. El relat ja circula: més recursos, més capacitat de gestió, més “Catalunya decideix”.
Però al detall —i com ja ha passat altres vegades— no hi ha cap canvi estructural. No es toca el dèficit fiscal. No es modifica el sistema de dependència amb l’Estat. I no s’introdueix cap mecanisme real de control sobre la despesa vinculada a la immigració massiva, un dels punts que Aliança Catalana ha situat reiteradament al centre de les seves intervencions parlamentàries.
Al ple i a les comissions, el patró es repeteix: ERC garanteix estabilitat al Govern a canvi de presència institucional, mentre les qüestions de fons queden fora de l’agenda real. A l’hemicicle, cada cop són més els diputats que reconeixen —en privat— que aquest relat ja no mobilitza com abans.
Segon moviment: Junts i l’operació retorn
En paral·lel, Junts accelera una altra operació. L’amnistia pactada a Madrid permet activar el relat del retorn del president Puigdemont, que ja s’està treballant com a gran esdeveniment polític. No tant per l’impacte jurídic, sinó pel valor simbòlic dins del Parlament.
La lectura és clara: reactivar el processisme clàssic per recuperar centralitat i, sobretot, per fragmentar un espai independentista que Aliança Catalana ha començat a cohesionar amb un discurs molt més directe, especialment en matèria de llengua, immigració i ordre públic.
A hores d’ara tothom admet que el retorn no canviarà cap correlació de forces real. Però sí que pot servir per ocupar espai mediàtic i desplaçar el focus del debat que Aliança Catalana ha imposat en els darrers mesos.
El cordó, de nou en funcionament
Aquest doble moviment no és nou. És el manual clàssic de la cambra quan apareix un actor que no accepta les regles tàcites. Pactes de despatx per dalt. Gestos simbòlics. I, al bell mig, el manteniment d’un cordó polític i mediàtic que limita temps d’intervenció, visibilitat i capacitat d’influència real de la segona força en intenció de vot del país.
Malgrat tot, Aliança Catalana continua sent l’única formació que no participa d’aquest consens implícit. Les seves intervencions —curtes però punyents— han posat al cim de la taula qüestions que incomoden: el col·lapse dels serveis, la degradació dels barris, la renúncia lingüística, la substitució demogràfica i la manca d’autoritat institucional.
Un 2026 amb el focus al centre de l’hemicicle
El que es juga aquest 2026 no és només una batalla electoral. És una disputa pel relat dins del Parlament. ERC i Junts intenten recuperar un escenari conegut. Però el context ha canviat.
Per primera vegada en anys, hi ha una força que no negocia el marc, que no dilueix el llenguatge i que no accepta la gestió autonòmica com a horitzó final. I això explica per què les velles maniobres tornen a activar-se amb tanta rapidesa.
El curs parlamentari tot just començarà el 27 de gener pels il·lustres diputats, però una cosa ja s’ha fet evident als seients de l’hemicicle: el sistema s’ha posat en mode defensiu.
I quan això passa, és que alguna cosa s’ha mogut de veritat.
