Per què el silenci d’ERC és un problema democràtic
Hi ha silencis que pesen més que mil discursos. I el d’ERC després de l’atac a la seu d’Aliança Catalana a Barcelona n’és un exemple paradigmàtic. Ni condemna, ni desautorització, ni explicació. Res. Un buit calculat que diu molt més del que sembla.
No estem parlant d’un debat ideològic ni d’una polèmica retòrica. Parlem d’un acte de vandalisme polític reivindicat per Jovent Republicà, l’organització juvenil d’un partit que ha governat la Generalitat i aspira a tornar-ho a fer. Quan això passa, el silenci deixa de ser una opció respectable.
El silenci no és absència: és decisió
ERC no és una entitat marginal ni un col·lectiu sense responsabilitats. És un partit amb estructura, càrrecs, pressupost públic i capacitat d’influència institucional. Quan les seves joventuts ataquen la seu d’un partit rival i la direcció calla, no està “esperant informació”: està prenent partit.
Aquest silenci funciona com un escut polític. Protegeix els autors, evita costos interns i envia un missatge clar cap endins i cap enfora: això entra dins del que és tolerable. I quan una força política normalitza la intimidació simbòlica, obre una porta que després costa molt de tancar.
Doble vara democràtica
Imaginem l’escenari invers. Imaginem que unes joventuts vinculades a un partit no alineat amb l’esquerra ataquessin la seu d’ERC. La reacció seria immediata: condemnes, editorials, tertúlies, exigències de responsabilitats i advertiments sobre el “perill feixista”. Però quan l’agressor forma part del perímetre ideològic correcte, la indignació s’esvaeix.
Això no és casual. És una doble vara democràtica que erosiona la credibilitat del sistema i alimenta la percepció —cada cop més estesa— que hi ha actors amb llicència moral per saltar-se les regles.
De la retòrica a l’acció
Durant anys s’ha alimentat un discurs que presenta determinades opcions polítiques com una amenaça existencial, no com a rivals legítims. Quan aquest llenguatge baixa del faristol al carrer, el resultat és previsible. Primer són paraules. Després pintades. Més tard, alguna cosa pitjor.
El vandalisme contra la seu d’Aliança Catalana no apareix del no-res. És el fruit d’un clima en què l’“antifeixisme” esdevé coartada per a la intimidació, i on la violència simbòlica es justifica com a “resposta” política. El silenci d’ERC no talla aquest fil. L’allarga.
Un problema per a tothom, no només per a AC
Reduir aquest episodi a un conflicte entre partits seria un error greu. El que està en joc no és la imatge d’Aliança Catalana, sinó la qualitat democràtica de Catalunya. Quan un partit no condemna els excessos del seu entorn, debilita els límits comuns i degrada l’espai polític compartit.
Avui és una seu amb ous i pintades. Demà pot ser un acte impedit, un càrrec amenaçat o un ciutadà assenyalat. La història política europea és prou clara sobre com comencen aquestes dinàmiques.
Callar també és fer política
ERC encara és a temps de parlar. De condemnar sense matisos. De marcar una línia clara entre militància i violència. Si no ho fa, el seu silenci quedarà registrat com una decisió conscient en un moment clau.
Perquè en democràcia, quan la violència entra en escena, no hi ha silencis innocents.
