2025: L’any que Aliança Catalana va canviar-ho tot

Hi ha cursos polítics a Catalunya que passen com una fulla seca d’octubre arrossegada pel vent: sense memòria, sense pes, sense deixar cicatriu.

I n’hi ha d’altres que sedimenten en la història com un estrat de basalt, una capa de roca dura que ningú no pot ignorar perquè és sobre la qual s’haurà d’edificar tot el que vingui després. El 2025 pertany, sense cap mena de dubte, a aquesta segona categoria.

Aquest any no només estem assistit al tancament d’un període parlamentari; hem estat testimonis d’un sisme. És l’any en què el Parlament de Catalunya ha abandonat definitivament la letargia de l’etapa post-procés per recuperar, de manera inesperada i disruptiva, el pols d’un país que durant massa temps havia estat exclòs dels murs institucionals.

Al centre d’aquesta restitució de la realitat, amb llums i ombres, entusiasmes i temors, hi ha una protagonista que ha reconfigurat el tauler de joc d’una manera que ni els seus adversaris ni els analistes més prudents havien previst. Aliança Catalana (AC).

Sílvia Orriols, la batllessa de Ripoll que molts havien classificat el 2024 com un fenomen local o anecdòtic, fins i tot excèntric, ha esdevingut l’amenaça més seriosa per al règim socialprocessista. Si el 2024 va ser l’any de l’esquerda, el 2025 ha estat l’any de l’esfondrament del dic de contenció.

Aquesta és la meva crònica extensa i detallada de com un "cordó sanitari" es va convertir en combustible, de com l'acadèmia va haver de reescriure els seus manuals i de com el "país real" va assaltar, finalment, el "país oficial”. 2025, l’any de Sílvia Orriols.

La batalla intel·lectual: més enllà del "nacionalpopulisme"

Per comprendre la magnitud tectònica del que hem viscut enguany, és imprescindible recuperar un fil conductor intel·lectual que travessa aquest període.

Em refereixo al diàleg sostingut que he mantingut en dos temps amb el professor de Ciència Política i Sociologia a la Universitat de Barcelona, Xavier Torrens. La primera conversa, el setembre de 2024, arran del seu llibre Salvar Catalunya:

La gestació del nacionalpopulisme català, i la segona, represa a finals d'aquest 2025, amb les dades del CEO a la mà.

Torrens, des de l'acadèmia, diagnosticava inicialment AC com un fenomen homologable al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen o altres moviments identitaris europeus. Segons aquesta tesi, l'auge d'Orriols responia a un malestar profund, una erosió de la confiança i una reacció a la globalització fallida.

I és cert: hi ha una part del “Fenomen Orriols” que encaixa en aquesta plantilla. Però des de la meva observança directa al Parlament i al territori, també a les xarxes, durant aquests dotze mesos hom revela que aquesta etiqueta, tot i aparenment útil, és manifestament del tot insuficient.

Des de la nostra perspectiva, Aliança Catalana no és només una reacció populista; és una reconstrucció sobirana. A diferència del model francès, que pretén reformar l’Estat per controlar-lo, el moviment encapçalat per Sílvia Orriols cerca trencar amb un doble règim.

L’espanyol, per colonial, i l’autonòmic, per ineficient i col·laboracionista. AC no busca gestionar la decadència d'una autonomia fallida, sinó impugnar-la. Aquí rau l'error de càlcul de les elits. Van pensar que s’enfrontaven a una onada de protesta passatgera, quan en realitat tenien al davant una contrahegemonia gramsciana disposada a disputar-los la noció mateixa de "catalanitat".

El 2025 ha demostrat que no estem davant d’un vot de càstig, sinó davant d’un vot de substitució d'elits.

L'escenari de les ruïnes: un país exhaurit

El 2025 no s'explica sense l'ombra llarga del 2024 i les ruïnes morals que va deixar l'etapa post-procés. Quan es va obrir el curs polític, Catalunya era un país fatigat, un somni mantingut artificialment per un ecosistema mediàtic que es retroalimentava. Però a fora, al carrer, la realitat era una altra.

Immigració descontrolada, inseguretat creixent als barris, asfíxia econòmica de les classes mitjanes i populars, erosió accelerada de la llengua catalana i un abandonament sistèmic de les comarques. Aquest desert de credibilitat institucional va ser el desllorigador de tot plegat.

Allà on el Govern Illa i els seus socis d'ERC i Comuns veien "reptes de convivència", la gent veia problemes de supervivència. I en aquest buit va aparèixer AC, no com un anticicló previsible, sinó com un vent de llevant que l’establishment no va voler ni saber llegir.

El Parlament: la fi del teatre i el retorn a la veritat

El primer trimestre del 2025 va marcar el punt de no retorn en la dinàmica institucional. La Mesa del Parlament, presidida per Josep Rull (Junts), va decidir aplicar el pacte d'exclusió amb una rigidesa burocràtica suïcida.

Va limitar sistemàticament les intervencions d'Orriols i va excloure el Grup Mixt de la Diputació Permanent.

L'estratègia, però, va tenir un efecte bumerang devastador. Dins l’hemicicle, s’ha consolidat el que podríem anomenar la "teatralitat de la por". He estat testimoni, sessió rere sessió, de com diputats que donen suport al grup del Govern abaixen el cap o simulen consultar frenèticament el mòbil quan Orriols puja al faristol.

Aquest gest, pensat per mostrar indiferència o menyspreu moral, ha acabat projectant una imatge de feblesa extrema. La d'un sistema incapaç de sostenir la mirada a la realitat quan se li exposa en llur cruesa.

Perquè, mentre ells callaven, AC fiscalitzava. El tàndem format per l'instint polític i la potència oratòria d'Orriols, sumat al bisturí jurídic i administratiu de la diputada Rosa Maria Soberana, ha protagonitzat els moments més tensos i reveladors de la legislatura. No amb retòrica buida, sinó amb dades.

On altres partits oferien discursos anestesiats, AC posava el dit a la nafra del "capitalisme d'amiguets”. Nombrosos casos com la DGAIA, UNRWA, el Fons Català de Cooperació i l'escàndol de la Fundació Ibn Battuta han estat paradigmàtics.

AC ha posat llum a l'entramat de subvencions opaques que nodreix xarxes clientelars sovint contràries a la cohesió nacional. De fet, tan sols dues diputades han fet allò que el processisme mai no va gosar fer: seguir el rastre dels diners.

Per primera vegada en dècades, algú ha dit des del faristol que la solidaritat no pot ser una excusa per al descontrol comptable ni per al finançament de la substitució cultural i demogràfica.

La revolta territorial: Ponent i Girona com a epicentres

Però el terratrèmol real no s'ha gestat als passadissos de la Ciutadella, sinó a comarques. El 2025 ha estat l'any en què Aliança Catalana ha abandonat la condició de formació municipalista per convertir-se en un partit amb columna vertebral nacional.

Cal mirar cap a Ponent. A les comarques de Lleida, especialment a la Noguera i l’Urgell, l’arribada d’AC ha coincidit amb un malestar creixent per la desertització econòmica i la pressió migratòria. El CEO situa ja AC com a primera força en aquesta demarcació, un fet històric que certifica la mort d'ERC i Junts com a partits de la terra ferma.

Els pagesos, els petits empresaris i les famílies treballadores de Ponent han deixat de creure en promeses de la "Catalunya sencera" per votar una opció d'ordre i arrelament.

I a Girona, el feu històric del nacionalisme convergent, la mutació és encara més profunda. Ciutats com Figueres, Salt, Olot o Banyoles han viscut actes multitudinaris. He vist cues de mitja hora de joves —molts d'ells nous votants— esperant per fer-se una foto amb Sílvia Orriols la darrera Diada Nacional de Catalunya.

No són feixistes, com diu la caricatura de TV3; són joves que reclamen que algú digui en veu alta allò que ells murmuren des de fa anys: que la convivència s'ha erosionat i que el futur se'ls escapa a casa seva.

Ripoll ha deixat de ser una anècdota exòtica per convertir-se en un model de gestió. L'assertivitat administrativa de l'equip de govern ha demostrat que es pot governar sense demanar perdó, prioritzant l'ordre i els serveis per als nacionals.

Aquest "model Ripoll" s'ha escampat com una taca d'oli, superant sabotatges constants: rodes punxades, fems davant les seus, agressions físiques i pressions burocràtiques. Lluny d'acoquinar-los, cada atac ha reforçat la seva èpica de resistència.

La guerra del relat: la derrota de la semàntica oficial

El 2025 també serà recordat com l'any en què el règim va perdre el control del llenguatge. Durant dècades, la política catalana havia estat dominada per eufemismes. Però enguany, AC ha imposat el seu vocabulari.

Conceptes com "immigració il·legal" han desplaçat el tebi "migració irregular"; la denúncia de la "inseguretat real" ha esborrat la "percepció d'inseguretat" dels informes oficials. Quan un actor polític aconsegueix que els seus adversaris hagin de fer servir les seves paraules —encara que sigui per negar-les—, ha guanyat la batalla cultural.

El "cordó sanitari" mediàtic ha fracassat estrepitosament. Els mitjans públics i subvencionats han intentat aplicar una censura fèrria o una ridiculització constant, però la realitat circula avui dia per altres canals: X (Twitter), instagram, Tik-Tok, Telegram, i… el boca-orella de tota la vida.

L'estratègia del règim ha passat per tres fases aquest any: primer la ignorància altiva (gener-juny), després el descrèdit moral amb l'etiqueta de "feixista" (juliol-setembre), i finalment, en l'últim trimestre, la batalla de la por econòmica (l'amenaça falsa sobre les pensions). Totes tres han fallat. Per què? Perquè el règim ha perdut l'autoritat moral per alliçonar ningú d’ençà el 2017.

El CEO i la validació numèrica

Les sensacions s'han convertit en números. El baròmetre del CEO de finals de 2025 ha estat la confirmació empírica del canvi d'època. La projecció d'una forquilla de 19-20 escons ha situat AC en empat tècnic amb Junts i superant ERC en territoris clau.

Com reconeixia el mateix Torrens en la nostra darrera conversa: "Queda ratificat. El CEO confirma l'ascens d'Aliança Catalana i posa Sílvia Orriols dalt de tot de la política catalana”. Ja no és un vot de protesta; és una opció de govern.

La por real als despatxos de Palau ja no és que AC faci soroll, sinó que AC pugui condicionar, o fins i tot liderar, la Generalitat en un futur pròxim. És el preludi d'un desplaçament tectònic.

Epíleg: Un Parlament a les fosques i un futur obert

Cau la nit sobre el Parc de la Ciutadella. Els passadissos del Parlament es buiden, els diputats marxen ràpid, els assessors tanquen carpetes. Queda, surant en l'ambient fred de desembre, una densitat nova.

El 2025 no serà recordat per cap llei de país aprovada pel Govern Illa, un executiu gris de gestió administrativa. No serà recordat per cap declaració solemne dels partits processistes, atrapats en la seva pròpia teranyina de pactes amb Madrid.

El 2025 serà recordat com l'any en què el mirall es va trencar. L'any en què una força política, menystinguda, atacada i ridiculitzada, va obligar Catalunya a mirar-se a la cara i a reconèixer que el vell món s'ha acabat.

Quan Sílvia Orriols abandona l'hemicicle, queda la sensació que alguna cosa ha canviat de manera irreversible. Els periodistes tanquem llibretes. Els uixers apaguen els llums. I el Parlament queda a les fosques, silenciós, com si també ell necessités uns instants per pair el que ha passat.

La història no sempre la fan els que tenen majoria parlamentària numèrica; a vegades, la fan els que tenen la majoria de la raó històrica en un moment donat. I aquest any, el coratge ha canviat de bàndol. Aliança Catalana no és una anècdota.

No és un esclat d'emprenyament passatger. És el moviment nacional que ve després del procés. I aquest moviment, ara ja ho sabem amb certesa, no té retorn.

Catalunya ha recuperat la política. Per bé o per mal, el temps de la simulació ha mort.

Benvinguts al 2026, l'any on tot serà possible.