Sílvia Orriols dona la solució al problema de l’habitatge: el discurs que els de la CUP haurien d’escoltar
A Catalunya tothom parla del problema de l'habitatge, però gairebé ningú s'atreveix a qüestionar les receptes que es repeteixen des de fa anys.
Sílvia Orriols va trencar aquell guió i va obrir un meló que la CUP i la resta de l'esquerra prefereixen mantenir tancat. La sobredemanda, l'oferta limitada i la inseguretat jurídica com a arrels reals del desastre habitacional.
El diagnòstic incòmode: sobredemanda i oferta ofegada
La moció de la CUP contra l'anomenada “compra especulativa” va ser el detonant. El text, gairebé calcat a un altre d'Esquerra, proposa prohibir determinades operacions de compra de pisos sota una etiqueta que serveix per convertir en sospitós qualsevol propietari o petit inversor.
Orriols va respondre de cara: primer caldria definir què és “especular” i per què de sobte es presenta com una cosa gairebé delictiva que només practiquen “rics sense escrúpols”.
En economia, va recordar, especular és anticipar el valor futur d'un actiu. Això fa una família catalana quan compra un pis per llogar-lo, estalviar o garantir el futur dels seus fills.
El que fa pocs anys es veia com esforç i prudència avui es vesteix de pecat ideològic. El problema, però, no és aquí, sinó en una equació molt simple que la CUP evita esmentar. Sobredemanda brutal d'habitatge i una oferta ridículament limitada.
Orriols va posar el focus en dècades de manca d'obra nova, traves urbanístiques constants, burocràcia interminable, plans suspesos, límits d'alçada inflexibles i moratòries. A tot això s'hi suma un increment fort de població fruit de polítiques migratòries que han augmentat la pressió sobre el parc d'habitatge.
El resultat és clar. Més gent buscant pis, gairebé cap pis nou i un marc regulador cada cop més hostil per a qui es planteja invertir.
Des de qualsevol manual bàsic d'economia la conclusió és evident: si es limita la compra i es penalitza la inversió, l'oferta cau; quan l'oferta cau, els preus pugen. Orriols ho va resumir amb ironia: no cal ser un gran expert per entendre que criminalitzar qui compra pisos només empitjora l'accés a l'habitatge.
Per què l'habitatge públic no arregla el problema
Davant d'aquest diagnòstic, la resposta automàtica de la CUP és la de sempre: més habitatge públic, més control, més intervenció. Als ulls d'Aliança Catalana, és un miratge. La construcció d'habitatge públic triga anys, arriba sempre tard i, per definició, mai pot cobrir una sobredemanda causada per decisions polítiques que ningú vol rectificar.
A més, llança un missatge demolidor al sector privat. L'Estat competeix amb tu, et marca el preu, et limita la propietat, condiciona la venda i, tot i això, espera que continuïs arriscant els teus estalvis en un pis.
Amb aquest clima, molts petits propietaris renuncien a comprar per llogar i els promotors redueixen projectes o els traslladen a altres territoris. Hi ha menys pisos disponibles i més llistes d'espera per a un parc públic insuficient.
L'habitatge públic pot ser un instrument complementari, un salvavides per als casos més vulnerables, però no la columna vertebral del sistema. Si no es toca la sobredemanda ni la inseguretat jurídica, cada nova promoció pública es converteix en un pedaç car pagat per tothom, mentre el problema estructural es fa més gran.
Seguretat jurídica i incentius: la via d'Aliança Catalana
El discurs de Sílvia Orriols reivindica una cosa que l'esquerra caricaturitza: el dret a la propietat privada com a garantia d'estalvi, d'inversió i de llibertat per a les famílies de Catalunya.
Adverteix que les seves mesures atraparan “la Maria, en Pere o l'àvia Montserrat” abans que els grans fons. Aquesta és la descripció de l'efecte real d'aquestes regulacions: qui no té advocats ni assessors és qui acaba pagant la festa.
La solució que planteja Aliança Catalana exigeix incentivar la creació d'habitatge, no per castigar-la. Això implica seguretat jurídica real per als propietaris, respecte escrupolós als contractes, fi dels canvis normatius retroactius. I no només això.
Tolerància zero amb l'ocupació il·legal i simplificació radical de la teranyina urbanística que avui fa gairebé impossible aixecar noves promocions a Catalunya.
L'altre tabú que Orriols posa sobre la taula és la sobredemanda generada per les polítiques migratòries i l'efecte crida de determinades ajudes. Mentre la CUP insisteix en l'“especulació”, Aliança Catalana assenyala que no es pot parlar seriosament d'habitatge.
El discurs que la CUP hauria d'escoltar
Control de preus, control de la propietat, control de l'ús… però cap control sobre la sobredemanda ni sobre els incentius reals perquè hi hagi més habitatge disponible.
El discurs de Sílvia Orriols va en sentit contrari: menys dogma ideològic i més sentit comú econòmic. Reduir la sobredemanda, ampliar l'oferta, garantir seguretat jurídica i deixar de demonitzar els propietaris és la base de la solució d'Aliança Catalana.
Si la CUP vol de veritat que els joves visquin i treballin a la seva pròpia terra, el que ha de fer és veure la realitat del moment.
