Així preparen la nova pujada de l’edat de jubilació
L'economia europea avança amb menys impuls mentre els governs obren la cartera per a defensa i transició. Aquest gir de la despesa conviu amb noves regles fiscals que obliguen a quadrar números amb disciplina. En paral·lel, la demografia colla com mai i tensiona la sostenibilitat del pilar central de l'estat del benestar.
Aquest còctel empeny a preparar ajustos ordenats en les jubilacions, amb calendari, dades i un relat comprensible per als ciutadans.
El termòmetre més immediat és a la nòmina mensual de les pensions, avui en màxims històrics. Al setembre, el desemborsament va arribar a 13.638,08 milions, un 6,09% més interanual, i la pensió mitjana de jubilació va pujar fins a 1.508,7 euros. No és una anècdota comptable, sinó una tendència que marcarà l'agenda fiscal dels pròxims governs.
Mentrestant, els analistes afinen models per mesurar quines palanques alleugen més els comptes públics. Oxford Economics calcula que elevar un any l'edat efectiva a tota l'eurozona reduiria el deute en 14 punts del PIB. A Espanya, la retallada superaria el 25% del PIB el 2060, un impacte difícil d'ignorar en l'actual marc fiscal europeu.
Què implica endarrerir un any la jubilació a Espanya, amb xifres i calendari realistes
El debat no parteix de zero, perquè Espanya ja té una senda legal fins al 2027. Qui acrediti 38 anys i sis mesos o més podrà retirar-se als 65, i la resta haurà d'esperar als 67. Abans, el 2026, l'edat ordinària serà 65 anys amb 38 anys i tres mesos cotitzats, o 66 anys i deu mesos amb menys carrera. És la base des d'on s'estudia un eventual ajust addicional.
L'altra peça del trencaclosques la posa l'Autoritat Fiscal, que preveu més despesa estructural en pensions a mitjan segle. La seva avaluació xifra un augment de 3,4 punts de PIB entre 2022 i 2050. Això és compatible avui amb la regla de despesa però exigent en ingressos futurs. Aquesta foto obliga a valorar mesures que elevin l'edat efectiva i limitin sortides anticipades.
El model que guanya força: edat vinculada a l'esperança de vida
Fedea proposa ancorar l'edat ordinària a l'esperança de vida amb una regla simple i transparent. L'esquema suma dos terços de cada any addicional de longevitat a l'edat legal, com fan diversos països. L'avantatge és que estabilitza la relació entre anys cotitzats i de pensió, reduint incertesa política i litigiositat futura. La institució suggereix aplicar la correcció de manera gradual i previsible.
Aquest enfocament conviu amb incentius per allargar carreres i penalitzacions més nítides a les sortides primerenques. L'evidència internacional mostra que els mecanismes automàtics, ben comunicats, eleven l'edat efectiva sense xocs bruscos. A Espanya, el camí probable combinarà ajustos paramètrics i estímuls a la demora, amb avaluacions periòdiques.
El gran canvi de 2026
Des de 2026, la base reguladora es podrà calcular amb dues fórmules per protegir carreres irregulars. Es permetrà triar entre els últims vint-i-cinc anys cotitzats o vint-i-nou, excloent els dos pitjors anys de l'historial. El desplegament serà progressiu fins al 2038 i, més endavant, quedarà consolidat el còmput llarg amb exclusions. Aquest redisseny acompanya qualsevol pujada d'edat, mitigant efectes distributius.
En definitiva, hem de saber que “nova pujada” no es cuina amb un únic decret ni un titular contundent. Es prepara combinant regles automàtiques, incentius i un relat fiscal que expliqui per què convé treballar una mica més. Amb xifres a la mà i calendaris clars, l'ajust guanya legitimitat social i redueix els riscos per al creixement. Aquesta és el full de ruta que ja s'escriu a despatxos de Madrid i Brussel·les.
